“Fes-te el llit. No has buidat encara el rentavaixelles? Posa a rentar la roba d’esport. Saps quants dies porten aquí aquests mitjons bruts? Apaga el mòbil. Ja! He dit ja!! Tens algun problema d’oïda, o què? T’estimo. O vens ara mateix a sopar o tanco la play a lo bestia. Et deus pensar que tenim un arbre que dona bitllets. Creus que això és un hotel? Què has suspès quantes? Però si no hi ha tantes assignatures! Ni parlar-ne, aquesta nit no surts! Com t’ha anat el dia?”.

 

Jugo a imaginar l’impacte diari de les meves paraules en el meu fill de quinze anys. De sobte, llegint el resultat, prenc consciència de tres coses que m’horroritzen:

  • Les paraules més importants són les que dic menys.
  • És tant el soroll que emeto, que és impossible que ell m’arribi a escoltar.
  • El 90% del que dic ho adreço al seu cervell. M’he oblidat del seu cor.

Segur que tots trauríem un excel·lent a l’assignatura “introducció a la teoria sobre l’adolescència”. El problema ve quan hem de fer les pràctiques. Però aquest cop estic decidida a aprovar el curs i passar de pantalla. La forma amb la que ens relacionem amb els fills marca una pauta. Els dona informació de com els veiem i què signifiquen per a nosaltres. El nostre repte és convertir el maleït NO en un botó ON cap a la pau familiar (o si més no la nostra, que no és poc). Pistes pel camí:

  • Hi ha dues paraules que els hi repetim tant, que només ens falta tatuar-los-hi: gràcies i si us plau. Em pregunto, nosaltres le fem servir quan els hi demanem alguna cosa? Els hi agraïm prou el què fan, per poc que sigui?
  • Els pensaments eduquen tant o més que les paraules. Si penso que el meu fill “és un inútil, tot el dia perd el temps, no fas res de bo…”, és una informació que li arribarà. No només ho diran els nostres gestos, sinó que un dia sortirà també en forma de paraules. L’insult, fins i tot el pensat, destrueix relacions i crea una actitud d’atac constant en ells.
  • Si podem endevinar el futur, deixem la feina i posem un canal tarot. I sinó, per què insistim una i altra vegada, en el què no sabem? “Que si et passaràs tot l’estiu estudiant, que sense estudis mai trobaràs feina, que perdràs els amics si no et dutxes…”.Jo hi ha dies que m’esgoto a mi mateixa. Deixem de projectar el què no volem. Centrar-nos en el que tenim ara no és només més fàcil, sinó també menys cansat. Els hem d’alliberar del pes de creure que tot el que facin els marcarà per sempre.
  • Pensa bé i encertaràs. Tenim certa tendència a pensar sempre el pitjor. Per què? Invertirem el mateix temps en pensar el que sí volem aconseguir, que el que no. I de retruc no ens posarem de tan mala llet.
  • Demanem allò que ens puguin donar. És molt frustrant viure sempre decebent els teus pares. Demanem-los-hi coses assumibles, que ells vegin que les van assolint.
  • Oblidem les comparacions. Comparar vol dir que els falta alguna cosa, que no són els fills que esperem. Nosaltres vam ser els fills que esperaven els nostres pares?
  • Necessiten la nostra presència. No volen els nostres rotllos pedagògics, sinó la nostra presència per si algun dia els hi cal plorar. Volen saber que hi som i que sempre hi serem. El seu silenci no vol dir que ens neguin la paraula, sinó que no saben com donar-la. Estan aprenent encara a desenredar el cabdell d’emocions i sentiments.
  • Són grans per fora i petits per dins. Viuen en un contrasentit permanent: ens fan demandes de nois i noies de vint anys, però encara volen un petó de bona nit. Tinguem els braços sempre oberts per a que no s’escapi cap abraçada.
  • Riure sempre amb ells, no d’ells. L’actitud lúdica sempre dóna excel·lents resultats.
  • Escoltar, no jutjar. Si ens parlen de mòbils, motos, roba, sabates, futbol… i sentim que el nostre cap està a punt d’explotar, tranquils, no passarà. Els caps no exploten ;). Malgrat que ens interessi un rave, han de saber que els escoltem sense ser jutjats. Arribarà el dia en que agrairan el temps que hi vam invertir.
  • Tinguem el perdó sempre a punt. El que no es perdona s’enquista. Ens podrem enfadar, cridar, dir el que no volíem dir, però al final de la batalla no ens oblidem de perdonar i perdonar-nos. La culpabilitat no ajuda a actuar, és només una queixa i el que ens cal és coratge per a superar amb nota el repte que ens posen els nostres fills.

 

Creieu que l’adolescència es va inventar per a amargar-nos la vida? Jo m’estimo més pensar que està per a donar-me una segona oportunitat per a canviar. I a ells, per a ensenyar-los el camí de ser persones. Les millors persones que puguin arribar a ser. Hem plantat la llavor, però encara estem en fase d’abonament i rec. Confieu, veureu quines fruits més espectaculars naixeran dels vostres arbres 🙂

.

Res és per sempre, excepte l’amor.

 

                                                                                                                        Foto gentilesa de Daniel Cheung  a Unsplash