“Vinc d’IKEA. Estic asseguda al mig del menjador davant un oceà de cargols, femelles i fustes que totes em semblen igual. Tres fulles d’instruccions em fan venir vertigen abans de començar. La meva filla de 8 anys comença a obrir bosses i bossetes amb els ulls lluents com si fos el dia de Reis. Entro en pànic.

—No, que fas! Ho estàs barrejant tot, ara tindré més feina! Ves a jugar si us plau i deixa’m fer a mi —l’esbronco sense gairebé ni mirar-la.

—Ho estic endreçant tot, mira; aquests cargols que he posat aquí són els llargs i les peces rares les he posat sobre la fusta petita, allà, i les eines damunt el plàstic. Jo només et volia ajudar mama —somiqueja asseguda al terra al costat de la seva autoestima”.

 

Volem que l’autoestima de les nostres filles i fills estigui ben amunt, perquè sabem que la vida els hi serà més amable i també més fàcil trobar la porció de felicitat que els hi pertoca. Però com fer-ho si ja tenim prou feina mantenint la nostra? Podem aportar el nostre gra de sorra, és clar, però no perdem de vista que l’autoestima és un concepte emocional, és a dir, és la valoració subjectiva que fem de nosaltres mateixos segons com ens relacionem amb l’entorn. Aquí la raó poca cosa hi pinta. No us ha passat mai escoltar d’una criatura que els seus dibuixos són una porqueria, quan tu estàs veient que té el talent d’una artista? Segur que us venen al cap uns quants exemples com aquest. Per això voldria aclarir un altre concepte que hi va lligat que és l’autoconfiança que anem adquirint a mesura que assolim objectius jugant amb els recursos que tenim. Quan som capaços de fer el que ens havíem proposat malgrat les dificultats, la confiança en nosaltres puja com un coet. I si les dificultats eren moltes i monstruoses, millor que millor. Els punts en la cartilla de l’autoconfiança determinarà com les criatures s’enfrontaran amb els nous reptes i experiències.

 

Com ho podem fer per contribuir a la bona salut de l’autoestima de filles i fills? Ens pot ajudar recordar-nos algunes de les regles d’or:

1. Oblidem les etiquetes (“ets un mandrós, ets la millor, ets desobedient, ets una impacient…). Les etiquetes fan invisibles a les persones. Són més grans que nosaltres per això ens acaben definint. Les criatures es troben atrapades en elles (per bé i per mal) i acaben acomodant la seva personalitat al que senten constantment que són. Els hi donen una pressió que les limita. Preguntem-nos que hi amaguen abans de dir-les i quina és la causa per la que actuen així. No tot és sempre com sembla.

2. Donar-los l’oportunitat de fer per ells mateixos tot allò que puguin fer. Ensenyar a fer, enlloc de fer-ho per ells, és un pas per reforçar l’autonomia i l’autoconfiança. Sí, teniu raó, és més lent i cansat, però a la llarga és més efectiu. Com sabran que tenen la capacitat de fer-ho si no ho proven?

3. Reivindiquem el dret a l’equivocació. Si intentem evitar que s’equivoquin, deixaran d’aprendre que l’error és una oportunitat de millora. L’equivocació els hi ensenya on era l’error per no repetir-lo. La nostra feina serà acompanyar-los en el camí de trobar una nova solució. D’aquesta manera també contribuïm a enfortir la resiliència, concepte investigat per la doctora en pedagogia Anna Forés, que defineix de manera entenedora com la capacitat de resistir i superar els obstacles aprenenet del errors amb humor. Feu-li cas, és un gran descobriment.

4. Hem de confiar en les nostres criatures des del cor, no des de les paraules. No serveix dir allò de «confio en que ets capaç de fer-ho» si darrera hem desplegat la xarxa per si cau. Confiar vol dir tenir la certesa que tenen les capacitats i que tard o d’hora sabran com desplegar-les. A més aprendran el valor de la confiança i també ho faran amb nosaltres.

5. Aprenguem a distingir quan volen ser escoltats i quan ens estan demanant opinió. Això també ens passa amb els adults. Tenim certa tendència a aconsellar, menystenint l’opinió i capacitat de decidir de l’altre. Fem-los preguntes, no sempre cal decidir per ells, perquè siguin ells precisament els qui arribin a les seves pròpies conclusions.

 6. Ajudem-los a posar-se objectius. Això es pot fer adaptat a qualsevol edat. Han de veure que són capaços d’aconseguir les fites que es proposin. Ajudem-los a trobar i reconèixer els seus valors i no projectem en ells les nostres expectatives, perquè els acabarà coartant el que són. Res els farà més feliços que sentir que ho han fet sols.

7. Anem en compte amb les lloances fàcils. Sé que les nostres criatures són les millors, les més llestes i boniques del planeta, però que elles no ho sàpiguen 😉 Però si d’alguna cosa no han de tenir cap dubte és del nostre amor, de que sempre hi serem contra tot pronòstic. Nosaltres som la seva xarxa, no els hi cal més.

8.Oblidem-nos de les comparacions. Les nostres filles i fills són únics i també ho són les seves circumstàncies, per tant les comparacions perden tot el sentit, i més, si fereixen. Concentrem l’energia en que trobin i potenciïn els seus talents.

9. Passem cada any la ITV de la nostra autoestima. Siguem exemple d’una bona salut d’autoestima. Oblidem les frases tipus “quin desastre, no faig res bé” que l’únic que fan és menystenir-nos i canviem-les per “vaja, m’he equivocat, ara hauré de buscar una solució”.

10. L’optimisme crea, el pessimisme nega. L’optimisme és una eina de supervivència. No significa no veure problemes, sino focalitzar-nos en les solucions. Ensenyem les criatures les bondats de l’optimisme, a ser creadores i protagonistes de la seva realitat i a no caure en el victimisme de les circumstàncies que els hi nega la llibertat d’escollir.

 

«No pensis en els fracassos d’avui, sino en l’èxit que et pot arribar demà. T’has proposat una tasca difícil, però tindràs èxit si perseveres, i trobaràs goig en la superació dels obstacles».

Helen Keller (1880-1968. Activista, escriptora i professora nord-americana que era sorda i cega, però això no va deixar que la definís. Una història de superació apta per a tots els públics).

Foto gentilesa de Debby Hudson a Unsplash