“El meu fill tenia vuit anys quan preparàvem el viatge al seu país natal, Etiòpia. Per això ens calien unes quantes dosis de vacunes. El centre de vacunació era un lloc fred, gris i desangelat . El metge que ens atengué ens va fer les preguntes de rigor gairebé sense mirar-nos. Si no hagués estat per la bata blanca, hauria dit que tenia davant una màquina expenedora de vacunes. Per a nosaltres aquell acte estava farcit de l’emoció de tot el que significava un viatge tan especial. Per a ell érem només dos braços més que passaven per la seva consulta. —No ha somrigut ni per casualitat, quin home més sec! —vaig exclamar en sortir. —No mama, estava molt trist —em va esmenar el meu fill. Un nen d’ulls profunds m’acabava de fer adonar que durant la visita era jo m’havia convertit en una màquina expenedora de prejudicis.“ El neurocientífc Antonio Damaso va ser dels primers en parar atenció a tot el garbuix interior que sentim i agraeixo que aclarís la diferència entre emoció i sentiment. L’emoció és una reacció complexa del cervell davant un estímul extern o intern (pensaments, records...) que ens produeix tot un seguit de reaccions psicofisiològiques. És una energia espontània, transitòria i intensa que ens mou a actuar. La paraula emoció prové del mot llatí emotio que se’n deriva del verb emovere, que vol dir “ treure d’un lloc, fer moure”. Un sentiment en canvi és la suma d’una emoció més un sentiment. Segons el biòleg i filòsof Huberto Maturana, la transformació d’una a l’altre es produeix quan es pren consciència. Es a dir, quan interpretem la sensació, posant-li una etiqueta i un judici. Per això un sentiment és més perdurable en el temps (empatia, gelosia, l’esperança...). No oblidem que els sentiments tenen el seu origen en els pensaments, i aquests tenen conseqüències en tots els aspectes de la nostra vida. Som el que pensem. Tothom té clar que una persona conscient d’allò que sent, sap comprendre-ho i gestionar-ho, assegurant així el seu èxit personal. No em refereixo a algú que “controla” el que sent, sino que és alhora aprenent i mestre del seu propi comportament emocional. Com a mares i pares, som responsables de la nostra gestió emocional, ja que ella diu més de nosaltres que les nostres paraules. En tenim cura? La mimem prou per a que creixi sana i estalvia? No sé tu, però jo m’he centrat tant en la del meu fill i filla, que he oblidat que la clau rau en la meva. He cridat, he esclatat, he plorat, he trencat fins i tot un calaix d’un cop i he tremolat de por per coses que mai han arribat a passar. Culpabilitat? Zero. Perquè les cicatrius ensenyen. El cor recorda el camí del dolor, i no hi vol tornar a passar , perquè estem dissenyats per a la felicitat. Des d’aquest dolor podem entendre i acompanyar millor les nostres criatures quan passen per processos similars. Per això els errors propis són tan útils a l’hora d’educar. Entrenen l’empatia i ens ajuden a redreçar el camí. De vegades em sobte la simplicitat amb la que parlem d’educació emocional, com si es tractés de canviar uns mitjons de ratlles per uns altres d’elefants roses. L’emocionalitat és un gran complex d’elements interrelacionats, darrera dels quals hi ha processos conductuals, neurovegetatius i cognitius, com explica la neuropsicòloga Carolina López De Luis. El que inicialment comença com a por, pot acabar en ira o tristesa. Per això la pregunta que els hi fem sovint de «com estàs?», acostuma a tenir més d’una resposta. Els demanem que facin concret allò abstracte. Res més difícil. Per aquesta raó és més útil començar en baixar l’emoció al cos i fer que descriguin les seves sensacions que els faran més tangible el que els hi passa: un coll que fa mal perquè no pot empassar-se la ràbia o un estómac adolorit per la mala digestió de paraules no dites per vergonya, per exemple. El psicòleg Leslie Greenberg va classificar les emocions considerant la tristesa, la por, l’alegria i l’enuig com l’alma matter . Ell mai va parlar de emocions “bones o dolentes”, sino adaptatives i desadaptatives , ja que totes tenen el mateix objectiu: la supervivència. Si com adults ens és difícil de vegades explicar un sentiment, com li ho podem demanar a un infant o a un adolescent? Potser més que ajudar-los a posar paraules, el que ens demanen és que els acompanyem i els escoltem en silenci. Quan els inunda l’alegria i riuen per tot, tothom compren que puguin estar alegres perquè sí, perquè hi ha dies que mereixen ser celebrats. No els hi fem preguntes incòmodes sobre d’on ve tanta festa. Però ai si tenen el dia trist! Ens entossudirem en voler saber on són les arrels de tanta tristor. Confiem més en les criatures. Elles saben quan ens necessiten, i si les donem espai, ens buscaran. Quan veiem els adolescents tristos o absents, ens preocupem, lògicament. Però perseguir-los per tota la casa preguntant “Què et passa? Com et sents? Vols que parlem?”, només fa que es plantegin demanar una ordre d’allunyament. Fa mal de cor veure’ls així, és cert, però tenen dret a estar-ho. I nosaltres tenim el deure de fer-los saber que hi som, no per donar-los l’ opinió que no ens han demanat, sinó per seure al seu costat. Acompanyar una emoció no vol dir intervenir en ella. Vol dir activar l’empatia, la compassió entesa com la comprensió de l’altre . Contra més els escoltem, més sabrem d’elles i ells i descobrirem coses que ens sorprendran. Reprimim les ganes de preguntar —que és una necessitat nostra— i canviem les preguntes per un somriure lleu que digui sense paraules “t’entenc, sóc aquí”. Llavors les respostes apareixeran. He titulat aquest article “educar per emocionar” perquè al llarg dels meus anys treballant amb criatures, mares i pares, he constat que l’emoció ens provoca canvis perquè ens toca les costures de l’ànima. Fem la prova. Contesta el primer que et vingui a la ment: Dos llibres que t’han impactat (tictac-tictac). Ara dues pel·lícules (tictac-tictac). Una olor (tictac-tictac). I ara defineix de cadascun l’emoció que t’ha permès que els hagis preservat entre els teus records. Hi ha de tot, oi? Alguns ve de gust evocar-los, però potser d’altres encara fan mal. Doncs aquesta és la raó per la que estic tan interessada en educar per emocionar, per fer vibrar els cors dels altres, per fer-los descobrir la seva capacitat de meravellar-se i detenir el temps, encara que només sigui per uns segons. No és només fixar-nos en el que senten, sino en ser generadors de sentirs . Hem de poder donar a les nostres filles i fills experiències que els ajudin a crear emocions adaptatives. Educar per a crear records. Moments de riures compartits, de complicitats, de silencis plens de paraules, de llàgrimes eixugades. Per a que siguin adults feliços, han de primer assajar amb una infància de retalls de felicitat. Foto gentilesa de Phil Goodwin a Unsplash