“Viatjàvem de nou a Addis Abeba per a l’adopció de la nostra segona filla. Però aquest cop tornàvem acompanyats del nostre fill. Per tal de poder entrar al país, vam anar a posar-nos les vacunes de rigor, que eren unes quantes. El metge que ens va atendre estava en una petita consulta sense finestres, ni quadres, ni prestatgeries. Era una sala freda i asèptica. En sortir, mentre esperàvem l’ascensor, el nen es va posar a plorar. Jo el vaig abraçar pensant que era pel dolor de les injeccions, però em va mirar i em va dir: —No és per les vacunes mama, es per aquest senyor que estava molt trist i m’ha fet pena. Jo em sentia tan incòmode en aquell cubicle que gairebé no vaig ni veure el metge. Un home que parlava baix, no somreia i que arrossegava les paraules com si li pesessin. Un petit de vuit anys havia escanejat la seva ànima a través de la bata blanca”. La bondat no és pot imposar. Tampoc es pot fingir. Flueix o no flueix. Si no la sentim, no la podem mostrar a les criatures. Repetir deu cops al dia “has de compartir les joguines amb el teu germà”, no ens fa bones. Ens fa pesades. Però els infants no saben el veritable sentit de la paraula perquè l’hem pervertit. “ Porta’t bé, sigues bon nen”. “Dorm tota la nit, és una nena molt bona”. “És molt bon minyó, a la classe fa tot el que se li mana ”. Els hi estem dient que ser bona persona és fer el que toca quan un adult diu que toca, acomplir ordres sense posar-les en qüestió o molestar el mínim possible. Ser bona és converteix en una moneda de canvi per comprar l’amor i reconeixement de l’altre. Un altre que per a una criatura està en el vèrtex de la piràmide de prioritats. Els manipulem i els confonem, i després ens fem creus que creixin amb la individualitat tatuada en el pit. No hi ha millor manera d’educar en la bondat que viure en la pròpia pell els seus efectes. L’agraïment de l’altre dona sentit a la seva acció. Veuen la conseqüència directe i entenen perquè allò és important per a l’altra persona. Se senten imprescindibles, orgullosos, satisfets. Però això significa que nosaltres l’hem de tenir integrada, enganxada al nostre ADN com una paparra. Comencem pel nivell 1 i poc a poc anem pujant perquè ells mateixos vulguin passar de pantalla: subjectar una porta perquè entri un repartidor carregat de caixes, collir una moneda a una senyora gran que li ha caigut, pitjar el botó de l’ascensor per obrir les portes si veiem que algú ve corrents o agafar només un llapis a IKEA perquè no en necessitem més. No es tracta d’anar a salvar balenes, sino que vegin que en qualsevol acte l’altre persona hi és present. De la mateixa manera haurem de revisar les nostres pròpies accions. La bondat no és defineix amb aquella frase tan utilitzada “jo sóc bona persona perquè no faig mal a ningú” . La bondat no és passiva. Som bona gent perquè fem el bé, perquè malgrat el nostre enuig, ràbia o desengany amb l’altre, aquest no es converteix en una diana. I els nostres fills entren en aquest paquet. Les accions que emprenem tenen l’objectiu d’educar-los, no de revenjar-nos d’ells, ni alegrar-nos quan pateixen les conseqüències del que hagin fet. Els adults som nosaltres mal que ens pesi. En les pel·lícules i les series tenen una molesta tendència a considerar la bondat com alguna cosa avorrida. De debó està renyida amb el risc, el riure, la creativitat o el sentit de l’humor? El lloc on hi ha més alegria per metre quadrat és en el cor d’una persona bondadosa. Les converses entre Desmond Tutu i el Dalai Lama en són una bona prova. No paren de riure. El tedi que alguns consideren que provoca la bondat, es una creença que té un origen religiós des del qual es va corrompre el sentit de la paraula. Es buscaven persones fidels, obedients, que fessin sense qüestionar ni oposar resistència. I què millor que la por a les flames de l’infern per obtenir-ho. Sembla que per ser bona persona sempre hi ha d’haver un malvat per enderrocar. Mirem amb els infants les pel·lícules, preguntem-los-hi què en pensen sobre els personatges bons, com els perceben, quins adjectius i atributs utilitzen per descriure’ls. I a partir d’aquí els hi podem donar el nostre contrast amb exemples reals. Personalment crec que la bondat s’hauria d’incloure en el temari de les escoles de negocis. Les persones bondadoses eviten conflictes, ho fan tot més fàcil, s’enfoquen en les solucions i els acords, saben com cuidar els altres, són compassives, generen benestar. La bondat és altament efectiva i eficient. No perd el temps amb emocions que pesen perquè sempre mira endavant. Confia en els altres, no els hi té por. No hi ha res més rendible. La nostra feina és que les criatures experimentin el xut d’oxiticina que és fer el bé per si mateix, que coneguin les avantatges de la bondat de primera mà. Tinc la sort d’estar envoltada, en tots els nivells de la meva vida, de bones persones que actuen com a taca d’oli. Quan es genera bondat no es pot parar. En vols més. Al principi es basa en un joc de reconeixement ; miren el benestar que els hi provoca, la visibilitat, l’etiqueta que els hi posen com si fos una medalla digne de les olimpíades. Però a mesura que creixen van entenen la transcendència dels seus actes. Les criatures menudes acostumen a demanar diners als pares i mares quan veuen una persona pidolant al carrer. I ho fan sobretot amb aquelles amb les que estableixen algun tipus de connexió. Els meus fills etíops, per exemple, empatitzaven ràpidament amb les persones negres. Però podem anar més enllà del gest de donar unes monedes. Explicar als infants que quan ho facin, mirin la persona als ulls i les saludin mentre somriuen. Els hi hem d’ensenyar que no es tracta de donar una almoina, sino un escalf. Que tenen en la seva mà el poder de fer visible una persona. I un altre dia, d’aquests freds i plujosos, comprarem un cafè amb llet perquè li portin. I un altre els animarem a que li preguntin el nom. I arribarà el dia en que es faran grans, i no podran passar al costat de ningú que demana sense veure’l i somriure-li. La llavor de la bondat haurà germinat. Rousseau deia que el ser humà és bo per natura. Hobbes afirmava tot el contrari. Francament no ho sé. Però el que sí sé és que la bondat és un exercici de consciència. I per a què aquesta desperti en les nostres criatures ens hem de convertir en farells. Hem de ser els millors referents que estigui a la nostra mà. Això garanteix que els nostres fills seran persones bondadoses? No, però hauran aprés a reconèixer la bondat i sempre podran escollir de nou retrobar-la dins seu. Com va dir el savi Yoda a Star Wars: “ Abandonarte la Fuerza no puede. Constante ella es. Si encontrarla no puedes, en tu interior y no fuera deberás mirar”. Foto gentilesa Bee Felten-Leidel en Unsplash

“Un any va venir a la ludoteca un nen d’uns nou anys amb diagnòstic de TDAH, per recomanació de la seva psicòloga. La tutora del nen ens va advertir que no duraria ni dos minuts fent la mateixa activitat i que si algú el contrariava, les peces saltarien pels aires. Després d’unes quantes assistències, vam convenir una reunió amb la psicòloga i la tutora per fer un seguiment. Els hi vaig explicar el següent: —Gairebé tota la tarda està assegut, jugant a jocs de taula. Té una gran capacitat en entendre les dinàmiques de joc només d’una llegida de les instruccions. I en el que encara és millor, és explicant als altres com es juga de manera ràpida i senzilla. Fins i tot jo ara entenc alguns dels jocs! —vaig dir rient—. Li hem donat el càrrec d’explicador de jocs pels més petits. Es va fer un silenci incòmode. Al cap d’uns segons va dir la tutora molt seriosa: —Si no ens dius la veritat, no farem res. Això no funcionarà. Han passat més de deu anys i encara m’omple de tristor recordar-ho.” Sí, heu llegit bé el títol. Més sovint del que imaginem eduquem les criatures per a que es converteixin en fantasmes. Els fantasmes son éssers que no veiem, tot i saber que hi són. Es defineixen pel seu passat, per l’etiqueta que els van posar i que porten cosida al llençol per tota l’eternitat. Hi ha els qui lluiten per fer-se visibles i deslliurar-se de la condemna. Fan el que sigui per guanyar visibilitat. Uns llencen objectes i emeten gemecs. D’altres, malgrat ser discrets, sempre hi ha alguna cosa fora de lloc que els acaba delatant. O hi ha els qui fan trapelleries —sense ànim de fer mal— esgotant la paciència de qui les pateix. I no oblidem els qui s’han resignat a la seva condició fantasmagòrica. Tots ells arrosseguen dolors, conflictes no resolts. No recorden qui són, per això intenten adaptar-se a l’entorn a la recerca de la seva identitat . L’escola ha estat una fàbrica de fantasmes. Afavorit pel volum d’alumnat, per la pròpia estructura del sistema, per la distribució de l’espai, per les creences del professorat o per una mica de tot, el cas és que ha portat a un empobriment del vincle. Però l’escola no és l’única, la família també fabrica fantasmes. El psicòleg Joan Quintana, en el llibre “Deu claus per a una pedagogia del Reconeixement”, ens fa conscients del fet d’arribar a saber qui som a través de la relació amb els altres, “ jo puc “veure l’altre” i, a partir del que he vist, li retorno una “imatge de si mateix ”. Gran responsabilitat per les persones que eduquem. Us recomano la seva lectura perquè quan l’acabes, sents que un engranatge interior ha començat a girar i ja no hi ha volta enrere. Convertim les criatures en fantasmes quan ens creiem el personatge i deixem de veure la persona . Dit així pot sonar confús, però posaré un exemple: heu deixat mai el vostre fill a casa d’un amic i en recollir-lo han dit meravelles d’ell? Us han descrit un comportament que per a res s’assembla al de casa? O bé en una reunió amb el professorat us heu fet creus de que el que estàveu sentint ho hagués fet la vostra filla? No importa si han estat criatures exemplars de somriure permanent i clenxa perfecte, o bé si s’han dedicat a donar puntades de peu a tot allò que s’ha interposat en el seu camí. Tot té el mateix origen: buscar el reconeixement, el ser vist . És dur a la pràctica la frase d’Oscar Wilde “que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: que no en parlin” . Això ens porta a preguntar per què ens cal crear un personatge. La resposta sempre és la mateixa: les persones necessitem ser estimades. De tant en tant ens cal parar, i estendre al sol la nostra manera d’educar: Les accions no són neutres, estan farcides de missatges. Sovint he trobat mares o pares que no entenen la raó per la qual la seva criatura vol sempre treure la nota més alta, quan ell@s mai li han exigit. Certament no li ha dit mai explícitament. Però potser van celebrar cada nota com si li anés la vida o els van fer regals de fi de curs dignes d’un doctorat. No calia dir res, l’infant entenia de sobres que per obtenir l’amor i reconeixement dels seus pares calia ser el millor. Celebrar és fantàstic, però adequant i equilibrant la celebració amb allò què celebrar. El temps compartit crea i nodreix el vincle . Hi ha casos, sobretot entre german@s, que un@ reclama tota l’atenció —per la raó que sigui— i l’altra queda en segon lloc “ perquè no molesta, no ens dona cap problema ”. El perill és que interpreti que cal donar problemes per ser vista i la truita s’acabi girant. Crearà un personatge per obtenir el que necessita. Per aquesta raó, quan detectem que el nostre temps és xuclat en excés per una de les criatures, procurem visualitzar el desequilibri. Tothom necessita compartir temps amb mares o pares. No és un tema tant de quantitat com de qualitat. Una sola però gran vivència pesa més —i per tant té més impacte en la memòria— que cent lleugers com a plomes. Com són els ulls del teu fill @ ? Si no els sabem descriure és que no els hem mirat prou. Sempre em sorprèn, davant la pregunta que faig a mares o pares de com és el teu fill@, aquelles persones que acaben fent un llistat de comportaments o les que dubten perquè no saben què dir. I quan els hi recito un llistat d’adjectius perquè escullin, veig com se’ls il·lumina el rostre: acaben de trobar la seva criatura sota el llençol de fantasma. Escoltem les seves necessitats quan apareguin, no les creem. Sembla que tinguem un xip programador per detectar les necessitats de les criatures fins i tot abans que les sentin elles mateixes. I què fem? Ens avancem. Per que no pateixin, per que no hagin d’esperar, per que no es frustrin. Ho hem fet gairebé tothom, però sapigueu que treu punts en el carnet familiar. Sense voler estem contribuint a que construeixin un personatge que entén que el món ha d’estar sempre al seu servei, sempre rebent, rebent, rebent. I amb això els robem el preciós valor del donar. Mai tindran res a oferir perquè els hi estem ensenyat que no són dignes d’oferir res. Estripem les etiquetes que els hi han penjat, les que nosaltres els hi hem cosit, les que ells i elles es repeteixen cada dia en el mirall. Aprenguem de nou a perdre’ns en els seus ulls. Comprenguem la seva història, igual que comprenem la nostra, per que caigui el llençol que els cobreix, però sense fer la seva feina. Només els fantasmes que s’equivoquen saben que en realitat són vius. Foto gentilesa de Tahila Ruiz a Unsplash