“Un any va venir a la ludoteca un nen d’uns nou anys amb diagnòstic de TDAH, per recomanació de la seva psicòloga. La tutora del nen ens va advertir que no duraria ni dos minuts fent la mateixa activitat i que si algú el contrariava, les peces saltarien pels aires. Després d’unes quantes assistències, vam convenir una reunió amb la psicòloga i la tutora per fer un seguiment. Els hi vaig explicar el següent: —Gairebé tota la tarda està assegut, jugant a jocs de taula. Té una gran capacitat en entendre les dinàmiques de joc només d’una llegida de les instruccions. I en el que encara és millor, és explicant als altres com es juga de manera ràpida i senzilla. Fins i tot jo ara entenc alguns dels jocs! —vaig dir rient—. Li hem donat el càrrec d’explicador de jocs pels més petits. Es va fer un silenci incòmode. Al cap d’uns segons va dir la tutora molt seriosa: —Si no ens dius la veritat, no farem res. Això no funcionarà. Han passat més de deu anys i encara m’omple de tristor recordar-ho.” Sí, heu llegit bé el títol. Més sovint del que imaginem eduquem les criatures per a que es converteixin en fantasmes. Els fantasmes son éssers que no veiem, tot i saber que hi són. Es defineixen pel seu passat, per l’etiqueta que els van posar i que porten cosida al llençol per tota l’eternitat. Hi ha els qui lluiten per fer-se visibles i deslliurar-se de la condemna. Fan el que sigui per guanyar visibilitat. Uns llencen objectes i emeten gemecs. D’altres, malgrat ser discrets, sempre hi ha alguna cosa fora de lloc que els acaba delatant. O hi ha els qui fan trapelleries —sense ànim de fer mal— esgotant la paciència de qui les pateix. I no oblidem els qui s’han resignat a la seva condició fantasmagòrica. Tots ells arrosseguen dolors, conflictes no resolts. No recorden qui són, per això intenten adaptar-se a l’entorn a la recerca de la seva identitat . L’escola ha estat una fàbrica de fantasmes. Afavorit pel volum d’alumnat, per la pròpia estructura del sistema, per la distribució de l’espai, per les creences del professorat o per una mica de tot, el cas és que ha portat a un empobriment del vincle. Però l’escola no és l’única, la família també fabrica fantasmes. El psicòleg Joan Quintana, en el llibre “Deu claus per a una pedagogia del Reconeixement”, ens fa conscients del fet d’arribar a saber qui som a través de la relació amb els altres, “ jo puc “veure l’altre” i, a partir del que he vist, li retorno una “imatge de si mateix ”. Gran responsabilitat per les persones que eduquem. Us recomano la seva lectura perquè quan l’acabes, sents que un engranatge interior ha començat a girar i ja no hi ha volta enrere. Convertim les criatures en fantasmes quan ens creiem el personatge i deixem de veure la persona . Dit així pot sonar confús, però posaré un exemple: heu deixat mai el vostre fill a casa d’un amic i en recollir-lo han dit meravelles d’ell? Us han descrit un comportament que per a res s’assembla al de casa? O bé en una reunió amb el professorat us heu fet creus de que el que estàveu sentint ho hagués fet la vostra filla? No importa si han estat criatures exemplars de somriure permanent i clenxa perfecte, o bé si s’han dedicat a donar puntades de peu a tot allò que s’ha interposat en el seu camí. Tot té el mateix origen: buscar el reconeixement, el ser vist . És dur a la pràctica la frase d’Oscar Wilde “que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: que no en parlin” . Això ens porta a preguntar per què ens cal crear un personatge. La resposta sempre és la mateixa: les persones necessitem ser estimades. De tant en tant ens cal parar, i estendre al sol la nostra manera d’educar: Les accions no són neutres, estan farcides de missatges. Sovint he trobat mares o pares que no entenen la raó per la qual la seva criatura vol sempre treure la nota més alta, quan ell@s mai li han exigit. Certament no li ha dit mai explícitament. Però potser van celebrar cada nota com si li anés la vida o els van fer regals de fi de curs dignes d’un doctorat. No calia dir res, l’infant entenia de sobres que per obtenir l’amor i reconeixement dels seus pares calia ser el millor. Celebrar és fantàstic, però adequant i equilibrant la celebració amb allò què celebrar. El temps compartit crea i nodreix el vincle . Hi ha casos, sobretot entre german@s, que un@ reclama tota l’atenció —per la raó que sigui— i l’altra queda en segon lloc “ perquè no molesta, no ens dona cap problema ”. El perill és que interpreti que cal donar problemes per ser vista i la truita s’acabi girant. Crearà un personatge per obtenir el que necessita. Per aquesta raó, quan detectem que el nostre temps és xuclat en excés per una de les criatures, procurem visualitzar el desequilibri. Tothom necessita compartir temps amb mares o pares. No és un tema tant de quantitat com de qualitat. Una sola però gran vivència pesa més —i per tant té més impacte en la memòria— que cent lleugers com a plomes. Com són els ulls del teu fill @ ? Si no els sabem descriure és que no els hem mirat prou. Sempre em sorprèn, davant la pregunta que faig a mares o pares de com és el teu fill@, aquelles persones que acaben fent un llistat de comportaments o les que dubten perquè no saben què dir. I quan els hi recito un llistat d’adjectius perquè escullin, veig com se’ls il·lumina el rostre: acaben de trobar la seva criatura sota el llençol de fantasma. Escoltem les seves necessitats quan apareguin, no les creem. Sembla que tinguem un xip programador per detectar les necessitats de les criatures fins i tot abans que les sentin elles mateixes. I què fem? Ens avancem. Per que no pateixin, per que no hagin d’esperar, per que no es frustrin. Ho hem fet gairebé tothom, però sapigueu que treu punts en el carnet familiar. Sense voler estem contribuint a que construeixin un personatge que entén que el món ha d’estar sempre al seu servei, sempre rebent, rebent, rebent. I amb això els robem el preciós valor del donar. Mai tindran res a oferir perquè els hi estem ensenyat que no són dignes d’oferir res. Estripem les etiquetes que els hi han penjat, les que nosaltres els hi hem cosit, les que ells i elles es repeteixen cada dia en el mirall. Aprenguem de nou a perdre’ns en els seus ulls. Comprenguem la seva història, igual que comprenem la nostra, per que caigui el llençol que els cobreix, però sense fer la seva feina. Només els fantasmes que s’equivoquen saben que en realitat són vius. Foto gentilesa de Tahila Ruiz a Unsplash

“Els diàlegs amb els meus fills adolescents m’han desvetllat la curiositat per la física quàntica. Bàsicament perquè quedo atrapada en un bucle temporal. Dia rere dia repeteixo el mateix com si se m’haguessin encallat les tecles de copiar i enganxar de la vida. Perdo la noció del temps. Tot em sembla que ja ho vaig viure ahir, abans d’ahir i l’altre. Fins que en la darrera conversa amb el meu fill sobre els perills de la nit, els amics que ho semblen però no ho són i on l’acabarà portant la vida vampírica que duu, se’m va quedar mirant en silenci i va sentenciar donant per acabada la conversa: —No pots viure per mi. Té raó. M’està costant, però estic aprenent a viure el que em pertoca”. Per a mi educar és estimar un ser humà per que reconegui, desplegui i desenvolupi els seus propis recursos per arribar allà on es proposi. Però aquest camí de descoberta fa mal, cou com l’alcohol en una ferida oberta. Ens autoenganyem amb frases com « el que vull és que sigui feliç ». De debó? Quan són menuts els fa feliços que els portem a collibè, jugar tot el sant dia, sortir al carrer amb mitjons, menjar quan tenen gana i dormir quan tenen son o pintar un quadre amb el puré de patates. En canvi no els ho deixem fer perquè no els estaríem educant bé . I a mesura que es fan grans la seva felicitat rau en estar amb les amigues i els amics, no haver de fer deures, que els hi donin a les seves mares i pares una ordre d’allunyament o que hi hagi una Wifi en cada fanal (ben mirat a l’adolescència són feliços amb ben poca cosa ;) El que és evident és que allò que volen les criatures els hi donem amb comptagotes. I torno a preguntar-me: els volem veure feliços o els volem veure feliços amb les nostres condicions? Just aquí entra en escena el dolor. Ens dol deixar-los a la llar d’infants amb aquella carona de gatet d’instagram, arrossegar-los a una escolarització de jornada laboral, veure’ls estudiar coses que nosaltres ja dèiem a la seva edat «això no serveix per a res» i haver-los de dir el contrari, patir per les amistats perilloses de les que s’envolten o veure com s’estampen per decisions que considerem equivocades. Però espereu, que el dolor no s’acaba aquí. Educar encara fa més mal. Ens travessa l’autoestima quan no fan el que els hi demanem. Ens sentim que ens menystenen, que posen en dubte la nostra autoritat, deixant-nos en evidència davant dels altres. Si fem el contrari del que preteníem, la culpabilitat ens xucla la sang i encetem un cicle de pensaments funestos sobre com hem destrossat la vida de les nostres criatures. I tot perquè ahir se’ns va escapar un crit i un calbot. Si veiem que s’estimbaran, els hi repetim una i una altra i una altra vegada per a que puguin rectificar. I quan finalment s’estimben, els diem amb la saviesa del Mag d’Oz «ho veus, ja t’ho deia» i plorem per dins perquè s’ho podien haver estalviat , mentre ells s’aplaudeixen per desafiar-nos i si més no haver-ho intentat. Els comparem i ens comparem amb els altres . I pensem «què he fet malament?», o bé «per què la meva criatura no pot ser com aquella altra?» o d’altres vegades un «ja no tinc energia per res més, que faci el que vulgui» ens rossega per dins. I cadascun d’aquests pensaments són una esgarrinxada en el cor. Educar és gratificant, sí, només faltaria, si no l’espècie humana ja s’hauria extingit, però educar fa mal perquè no els hi podem evitar dolors. Hi ha tantes maneres d’educar com criatures. Cada ser és únic i es desenvolupa de manera diferent perquè la seva manera d’estar en el món és diferent. Per tal de reduir el dolor d’educar us volia compartir quatre idees Confiar. Tenir la certesa que la nostra filla o fill, passi el que passi, sabrà treure rendiment a la vida i trobar el seu objectiu vital. La confiança escombra la por . Posar-hi la millor de les intencions en allò que fem. Evitar actuar quan hi ha ràbia. L’educació no serveix per alliçonar. Ho fa la vida mateixa. No pretendre controlar-ho tot. Fora de nosaltres hi ha un univers d’infinites possibilitats que no coneixem. La felicitat de les nostres criatures pot estar amagada en una d’elles. La felicitat és subjectiva. Ells i elles hauran de construir la seva des del seu jo interior, no des de res extern . Enfocar-nos en les coses que fan sense que els hi demanem, el “gràcies” espontani, en l’abraçada que no ens esperàvem o en la xerrada gairebé màgica encara que hagi durat cinc minuts. Collim cada dia un ram de petites felicitats. Fer tot el que estigui a les nostres mans per trobar la nostra pròpia felicitat. No es pot ensenyar allò que no es té. Tan de bo mai ens hàgim de penedir de no haver-los dit t’estimo, ni d’haver-los fet comprendre que els volem en aquest món tal i com són. Des del primer dia que veuen la llum sabem que no ens pertanyen. Però malgrat que no podem caminar per ells, han de saber que hi som en el camí. Foto gentilesa de Daniel Cheung a Unsplash