“Un any va venir a la ludoteca un nen d’uns nou anys amb diagnòstic de TDAH, per recomanació de la seva psicòloga. La tutora del nen ens va advertir que no duraria ni dos minuts fent la mateixa activitat i que si algú el contrariava, les peces saltarien pels aires. Després d’unes quantes assistències, vam convenir una reunió amb la psicòloga i la tutora per fer un seguiment. Els hi vaig explicar el següent: —Gairebé tota la tarda està assegut, jugant a jocs de taula. Té una gran capacitat en entendre les dinàmiques de joc només d’una llegida de les instruccions. I en el que encara és millor, és explicant als altres com es juga de manera ràpida i senzilla. Fins i tot jo ara entenc alguns dels jocs! —vaig dir rient—. Li hem donat el càrrec d’explicador de jocs pels més petits. Es va fer un silenci incòmode. Al cap d’uns segons va dir la tutora molt seriosa: —Si no ens dius la veritat, no farem res. Això no funcionarà. Han passat més de deu anys i encara m’omple de tristor recordar-ho.” Sí, heu llegit bé el títol. Més sovint del que imaginem eduquem les criatures per a que es converteixin en fantasmes. Els fantasmes son éssers que no veiem, tot i saber que hi són. Es defineixen pel seu passat, per l’etiqueta que els van posar i que porten cosida al llençol per tota l’eternitat. Hi ha els qui lluiten per fer-se visibles i deslliurar-se de la condemna. Fan el que sigui per guanyar visibilitat. Uns llencen objectes i emeten gemecs. D’altres, malgrat ser discrets, sempre hi ha alguna cosa fora de lloc que els acaba delatant. O hi ha els qui fan trapelleries —sense ànim de fer mal— esgotant la paciència de qui les pateix. I no oblidem els qui s’han resignat a la seva condició fantasmagòrica. Tots ells arrosseguen dolors, conflictes no resolts. No recorden qui són, per això intenten adaptar-se a l’entorn a la recerca de la seva identitat . L’escola ha estat una fàbrica de fantasmes. Afavorit pel volum d’alumnat, per la pròpia estructura del sistema, per la distribució de l’espai, per les creences del professorat o per una mica de tot, el cas és que ha portat a un empobriment del vincle. Però l’escola no és l’única, la família també fabrica fantasmes. El psicòleg Joan Quintana, en el llibre “Deu claus per a una pedagogia del Reconeixement”, ens fa conscients del fet d’arribar a saber qui som a través de la relació amb els altres, “ jo puc “veure l’altre” i, a partir del que he vist, li retorno una “imatge de si mateix ”. Gran responsabilitat per les persones que eduquem. Us recomano la seva lectura perquè quan l’acabes, sents que un engranatge interior ha començat a girar i ja no hi ha volta enrere. Convertim les criatures en fantasmes quan ens creiem el personatge i deixem de veure la persona . Dit així pot sonar confús, però posaré un exemple: heu deixat mai el vostre fill a casa d’un amic i en recollir-lo han dit meravelles d’ell? Us han descrit un comportament que per a res s’assembla al de casa? O bé en una reunió amb el professorat us heu fet creus de que el que estàveu sentint ho hagués fet la vostra filla? No importa si han estat criatures exemplars de somriure permanent i clenxa perfecte, o bé si s’han dedicat a donar puntades de peu a tot allò que s’ha interposat en el seu camí. Tot té el mateix origen: buscar el reconeixement, el ser vist . És dur a la pràctica la frase d’Oscar Wilde “que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: que no en parlin” . Això ens porta a preguntar per què ens cal crear un personatge. La resposta sempre és la mateixa: les persones necessitem ser estimades. De tant en tant ens cal parar, i estendre al sol la nostra manera d’educar: Les accions no són neutres, estan farcides de missatges. Sovint he trobat mares o pares que no entenen la raó per la qual la seva criatura vol sempre treure la nota més alta, quan ell@s mai li han exigit. Certament no li ha dit mai explícitament. Però potser van celebrar cada nota com si li anés la vida o els van fer regals de fi de curs dignes d’un doctorat. No calia dir res, l’infant entenia de sobres que per obtenir l’amor i reconeixement dels seus pares calia ser el millor. Celebrar és fantàstic, però adequant i equilibrant la celebració amb allò què celebrar. El temps compartit crea i nodreix el vincle . Hi ha casos, sobretot entre german@s, que un@ reclama tota l’atenció —per la raó que sigui— i l’altra queda en segon lloc “ perquè no molesta, no ens dona cap problema ”. El perill és que interpreti que cal donar problemes per ser vista i la truita s’acabi girant. Crearà un personatge per obtenir el que necessita. Per aquesta raó, quan detectem que el nostre temps és xuclat en excés per una de les criatures, procurem visualitzar el desequilibri. Tothom necessita compartir temps amb mares o pares. No és un tema tant de quantitat com de qualitat. Una sola però gran vivència pesa més —i per tant té més impacte en la memòria— que cent lleugers com a plomes. Com són els ulls del teu fill @ ? Si no els sabem descriure és que no els hem mirat prou. Sempre em sorprèn, davant la pregunta que faig a mares o pares de com és el teu fill@, aquelles persones que acaben fent un llistat de comportaments o les que dubten perquè no saben què dir. I quan els hi recito un llistat d’adjectius perquè escullin, veig com se’ls il·lumina el rostre: acaben de trobar la seva criatura sota el llençol de fantasma. Escoltem les seves necessitats quan apareguin, no les creem. Sembla que tinguem un xip programador per detectar les necessitats de les criatures fins i tot abans que les sentin elles mateixes. I què fem? Ens avancem. Per que no pateixin, per que no hagin d’esperar, per que no es frustrin. Ho hem fet gairebé tothom, però sapigueu que treu punts en el carnet familiar. Sense voler estem contribuint a que construeixin un personatge que entén que el món ha d’estar sempre al seu servei, sempre rebent, rebent, rebent. I amb això els robem el preciós valor del donar. Mai tindran res a oferir perquè els hi estem ensenyat que no són dignes d’oferir res. Estripem les etiquetes que els hi han penjat, les que nosaltres els hi hem cosit, les que ells i elles es repeteixen cada dia en el mirall. Aprenguem de nou a perdre’ns en els seus ulls. Comprenguem la seva història, igual que comprenem la nostra, per que caigui el llençol que els cobreix, però sense fer la seva feina. Només els fantasmes que s’equivoquen saben que en realitat són vius. Foto gentilesa de Tahila Ruiz a Unsplash

“El meu fill tenia vuit anys quan preparàvem el viatge al seu país natal, Etiòpia. Per això ens calien unes quantes dosis de vacunes. El centre de vacunació era un lloc fred, gris i desangelat . El metge que ens atengué ens va fer les preguntes de rigor gairebé sense mirar-nos. Si no hagués estat per la bata blanca, hauria dit que tenia davant una màquina expenedora de vacunes. Per a nosaltres aquell acte estava farcit de l’emoció de tot el que significava un viatge tan especial. Per a ell érem només dos braços més que passaven per la seva consulta. —No ha somrigut ni per casualitat, quin home més sec! —vaig exclamar en sortir. —No mama, estava molt trist —em va esmenar el meu fill. Un nen d’ulls profunds m’acabava de fer adonar que durant la visita era jo m’havia convertit en una màquina expenedora de prejudicis.“ El neurocientífc Antonio Damaso va ser dels primers en parar atenció a tot el garbuix interior que sentim i agraeixo que aclarís la diferència entre emoció i sentiment. L’emoció és una reacció complexa del cervell davant un estímul extern o intern (pensaments, records...) que ens produeix tot un seguit de reaccions psicofisiològiques. És una energia espontània, transitòria i intensa que ens mou a actuar. La paraula emoció prové del mot llatí emotio que se’n deriva del verb emovere, que vol dir “ treure d’un lloc, fer moure”. Un sentiment en canvi és la suma d’una emoció més un sentiment. Segons el biòleg i filòsof Huberto Maturana, la transformació d’una a l’altre es produeix quan es pren consciència. Es a dir, quan interpretem la sensació, posant-li una etiqueta i un judici. Per això un sentiment és més perdurable en el temps (empatia, gelosia, l’esperança...). No oblidem que els sentiments tenen el seu origen en els pensaments, i aquests tenen conseqüències en tots els aspectes de la nostra vida. Som el que pensem. Tothom té clar que una persona conscient d’allò que sent, sap comprendre-ho i gestionar-ho, assegurant així el seu èxit personal. No em refereixo a algú que “controla” el que sent, sino que és alhora aprenent i mestre del seu propi comportament emocional. Com a mares i pares, som responsables de la nostra gestió emocional, ja que ella diu més de nosaltres que les nostres paraules. En tenim cura? La mimem prou per a que creixi sana i estalvia? No sé tu, però jo m’he centrat tant en la del meu fill i filla, que he oblidat que la clau rau en la meva. He cridat, he esclatat, he plorat, he trencat fins i tot un calaix d’un cop i he tremolat de por per coses que mai han arribat a passar. Culpabilitat? Zero. Perquè les cicatrius ensenyen. El cor recorda el camí del dolor, i no hi vol tornar a passar , perquè estem dissenyats per a la felicitat. Des d’aquest dolor podem entendre i acompanyar millor les nostres criatures quan passen per processos similars. Per això els errors propis són tan útils a l’hora d’educar. Entrenen l’empatia i ens ajuden a redreçar el camí. De vegades em sobte la simplicitat amb la que parlem d’educació emocional, com si es tractés de canviar uns mitjons de ratlles per uns altres d’elefants roses. L’emocionalitat és un gran complex d’elements interrelacionats, darrera dels quals hi ha processos conductuals, neurovegetatius i cognitius, com explica la neuropsicòloga Carolina López De Luis. El que inicialment comença com a por, pot acabar en ira o tristesa. Per això la pregunta que els hi fem sovint de «com estàs?», acostuma a tenir més d’una resposta. Els demanem que facin concret allò abstracte. Res més difícil. Per aquesta raó és més útil començar en baixar l’emoció al cos i fer que descriguin les seves sensacions que els faran més tangible el que els hi passa: un coll que fa mal perquè no pot empassar-se la ràbia o un estómac adolorit per la mala digestió de paraules no dites per vergonya, per exemple. El psicòleg Leslie Greenberg va classificar les emocions considerant la tristesa, la por, l’alegria i l’enuig com l’alma matter . Ell mai va parlar de emocions “bones o dolentes”, sino adaptatives i desadaptatives , ja que totes tenen el mateix objectiu: la supervivència. Si com adults ens és difícil de vegades explicar un sentiment, com li ho podem demanar a un infant o a un adolescent? Potser més que ajudar-los a posar paraules, el que ens demanen és que els acompanyem i els escoltem en silenci. Quan els inunda l’alegria i riuen per tot, tothom compren que puguin estar alegres perquè sí, perquè hi ha dies que mereixen ser celebrats. No els hi fem preguntes incòmodes sobre d’on ve tanta festa. Però ai si tenen el dia trist! Ens entossudirem en voler saber on són les arrels de tanta tristor. Confiem més en les criatures. Elles saben quan ens necessiten, i si les donem espai, ens buscaran. Quan veiem els adolescents tristos o absents, ens preocupem, lògicament. Però perseguir-los per tota la casa preguntant “Què et passa? Com et sents? Vols que parlem?”, només fa que es plantegin demanar una ordre d’allunyament. Fa mal de cor veure’ls així, és cert, però tenen dret a estar-ho. I nosaltres tenim el deure de fer-los saber que hi som, no per donar-los l’ opinió que no ens han demanat, sinó per seure al seu costat. Acompanyar una emoció no vol dir intervenir en ella. Vol dir activar l’empatia, la compassió entesa com la comprensió de l’altre . Contra més els escoltem, més sabrem d’elles i ells i descobrirem coses que ens sorprendran. Reprimim les ganes de preguntar —que és una necessitat nostra— i canviem les preguntes per un somriure lleu que digui sense paraules “t’entenc, sóc aquí”. Llavors les respostes apareixeran. He titulat aquest article “educar per emocionar” perquè al llarg dels meus anys treballant amb criatures, mares i pares, he constat que l’emoció ens provoca canvis perquè ens toca les costures de l’ànima. Fem la prova. Contesta el primer que et vingui a la ment: Dos llibres que t’han impactat (tictac-tictac). Ara dues pel·lícules (tictac-tictac). Una olor (tictac-tictac). I ara defineix de cadascun l’emoció que t’ha permès que els hagis preservat entre els teus records. Hi ha de tot, oi? Alguns ve de gust evocar-los, però potser d’altres encara fan mal. Doncs aquesta és la raó per la que estic tan interessada en educar per emocionar, per fer vibrar els cors dels altres, per fer-los descobrir la seva capacitat de meravellar-se i detenir el temps, encara que només sigui per uns segons. No és només fixar-nos en el que senten, sino en ser generadors de sentirs . Hem de poder donar a les nostres filles i fills experiències que els ajudin a crear emocions adaptatives. Educar per a crear records. Moments de riures compartits, de complicitats, de silencis plens de paraules, de llàgrimes eixugades. Per a que siguin adults feliços, han de primer assajar amb una infància de retalls de felicitat. Foto gentilesa de Phil Goodwin a Unsplash