“Els diàlegs amb els meus fills adolescents m’han desvetllat la curiositat per la física quàntica. Bàsicament perquè quedo atrapada en un bucle temporal. Dia rere dia repeteixo el mateix com si se m’haguessin encallat les tecles de copiar i enganxar de la vida. Perdo la noció del temps. Tot em sembla que ja ho vaig viure ahir, abans d’ahir i l’altre. Fins que en la darrera conversa amb el meu fill sobre els perills de la nit, els amics que ho semblen però no ho són i on l’acabarà portant la vida vampírica que duu, se’m va quedar mirant en silenci i va sentenciar donant per acabada la conversa: —No pots viure per mi. Té raó. M’està costant, però estic aprenent a viure el que em pertoca”. Per a mi educar és estimar un ser humà per que reconegui, desplegui i desenvolupi els seus propis recursos per arribar allà on es proposi. Però aquest camí de descoberta fa mal, cou com l’alcohol en una ferida oberta. Ens autoenganyem amb frases com « el que vull és que sigui feliç ». De debó? Quan són menuts els fa feliços que els portem a collibè, jugar tot el sant dia, sortir al carrer amb mitjons, menjar quan tenen gana i dormir quan tenen son o pintar un quadre amb el puré de patates. En canvi no els ho deixem fer perquè no els estaríem educant bé . I a mesura que es fan grans la seva felicitat rau en estar amb les amigues i els amics, no haver de fer deures, que els hi donin a les seves mares i pares una ordre d’allunyament o que hi hagi una Wifi en cada fanal (ben mirat a l’adolescència són feliços amb ben poca cosa ;) El que és evident és que allò que volen les criatures els hi donem amb comptagotes. I torno a preguntar-me: els volem veure feliços o els volem veure feliços amb les nostres condicions? Just aquí entra en escena el dolor. Ens dol deixar-los a la llar d’infants amb aquella carona de gatet d’instagram, arrossegar-los a una escolarització de jornada laboral, veure’ls estudiar coses que nosaltres ja dèiem a la seva edat «això no serveix per a res» i haver-los de dir el contrari, patir per les amistats perilloses de les que s’envolten o veure com s’estampen per decisions que considerem equivocades. Però espereu, que el dolor no s’acaba aquí. Educar encara fa més mal. Ens travessa l’autoestima quan no fan el que els hi demanem. Ens sentim que ens menystenen, que posen en dubte la nostra autoritat, deixant-nos en evidència davant dels altres. Si fem el contrari del que preteníem, la culpabilitat ens xucla la sang i encetem un cicle de pensaments funestos sobre com hem destrossat la vida de les nostres criatures. I tot perquè ahir se’ns va escapar un crit i un calbot. Si veiem que s’estimbaran, els hi repetim una i una altra i una altra vegada per a que puguin rectificar. I quan finalment s’estimben, els diem amb la saviesa del Mag d’Oz «ho veus, ja t’ho deia» i plorem per dins perquè s’ho podien haver estalviat , mentre ells s’aplaudeixen per desafiar-nos i si més no haver-ho intentat. Els comparem i ens comparem amb els altres . I pensem «què he fet malament?», o bé «per què la meva criatura no pot ser com aquella altra?» o d’altres vegades un «ja no tinc energia per res més, que faci el que vulgui» ens rossega per dins. I cadascun d’aquests pensaments són una esgarrinxada en el cor. Educar és gratificant, sí, només faltaria, si no l’espècie humana ja s’hauria extingit, però educar fa mal perquè no els hi podem evitar dolors. Hi ha tantes maneres d’educar com criatures. Cada ser és únic i es desenvolupa de manera diferent perquè la seva manera d’estar en el món és diferent. Per tal de reduir el dolor d’educar us volia compartir quatre idees Confiar. Tenir la certesa que la nostra filla o fill, passi el que passi, sabrà treure rendiment a la vida i trobar el seu objectiu vital. La confiança escombra la por . Posar-hi la millor de les intencions en allò que fem. Evitar actuar quan hi ha ràbia. L’educació no serveix per alliçonar. Ho fa la vida mateixa. No pretendre controlar-ho tot. Fora de nosaltres hi ha un univers d’infinites possibilitats que no coneixem. La felicitat de les nostres criatures pot estar amagada en una d’elles. La felicitat és subjectiva. Ells i elles hauran de construir la seva des del seu jo interior, no des de res extern . Enfocar-nos en les coses que fan sense que els hi demanem, el “gràcies” espontani, en l’abraçada que no ens esperàvem o en la xerrada gairebé màgica encara que hagi durat cinc minuts. Collim cada dia un ram de petites felicitats. Fer tot el que estigui a les nostres mans per trobar la nostra pròpia felicitat. No es pot ensenyar allò que no es té. Tan de bo mai ens hàgim de penedir de no haver-los dit t’estimo, ni d’haver-los fet comprendre que els volem en aquest món tal i com són. Des del primer dia que veuen la llum sabem que no ens pertanyen. Però malgrat que no podem caminar per ells, han de saber que hi som en el camí. Foto gentilesa de Daniel Cheung a Unsplash

"Parlant per videoconferència amb una amiga que no té criatures: —No paro de treballar ni un sol minut de cuinera, animadora infantil, pastissera, servei de neteja, monitora de fitness, mestra, gestora, pallassa, contacontes, ludotecària, educadora de menjador, transportista... I tot això fent malabars amb l’ordinador i el mòbil. —Noia, quin estrés, amb tanta feina, quan fas de mare? Silenci incòmode. No sé si penjar-li ara mateix o guardar-me una abraçada gurmet per quan la vegi.” Moments complicats. A tots nivells, però sobretot emocional. La nostra realitat s’ha capgirat del tot. Sembla que vivim en una dimensió paral·lela on tot és conegut i estrany alhora . Els infants ens fan preguntes a les quals ens encantaria tenir resposta. Estem a estones cansades, divertides, enrabiades, felices, corpreses o tristes com si no hi hagués fronteres entre les emocions. Canviem rutines i construïm de noves. Els espais s’han fet petits, tot i que estem aprenent a transformar-los. Les estones individuals, les poques que teníem, han passat a ser col·lectives. Però alhora estem recuperant i descobrint altres moments, que tot i que puguin durar poc, ens inunden d’un pessic de felicitat. Stop. Aturem aquí la càmera. Sentim el benestar que ens aporta la imatge del riure compartit, quan el germà gran ha donat un petó a la petita, quan ens han dit que voldrien que el món fos sempre així per tenir-nos al costat o quan l’adolescent desconegut que viu a casa ens ha demanat fer alguna cosa junts. L’educació ens aporta coses meravelloses si decidim que així sigui. Sé que a priori sembla un disbarat en un moment de cansament compartit, però les circumstàncies varien quan els hi donem nous significats, aprenent a desenfocar i enfocar de nou . Aquestes setmanes, escoltant mares confinades, confitades i confiades, he percebut que hi ha tres temes centrals que sobrevolen per damunt de la majoria: Sentir-nos culpables perquè les criatures veuen més pantalles que mai, perquè ens sentim desbordades enlloc de tenir més paciència quan més falta fa, perquè han de fer deures i no podem estar tot el que voldríem amb ells... I un reguitzell infinit d’autoretrets en que les dones som especialistes. Cada cop que un pensament de culpabilitat ens assalti a la jugular, fem-nos 3 preguntes: Soluciono el problema? Només de pensar-hi ja m’angoixo? La meva angoixa té una utilitat per a algú del món mundial? Si la resposta és NOSÍNO, només ens queda un camí: canviar de direcció i enfocar la mirada des del front, no des del clatell. Sentir-nos culpables ens fa un forat sense fons enmig del cor. No ens podem permetre fuites d’energia ni ara ni mai, pel simple fet que ens fan patir. És absurd comparar-ho amb cap altre situació. Les circumstàncies són extraordinàries, per tant el què i com ho fem, també. I això també és educar. Els hi estem ensenyant que han de ser flexibles perquè la vida és incertesa en estat pur, i l’adaptació i la flexibilitat són valors fonamentals per gaudir de la vida, com explica l’Àlex Rovira en el llibre La Bona vida . I pel camí recordem que som la seva mare o pare, no la mestra, ni la psicòloga. La nostra no és una feina professional, sino emocional i d’acompanyament. Centrem-nos en el que som i confiem més en que les criatures se'n sortiran amb els recursos propis. 2. El fet de perdre espai i temps personal està contribuint a saturar-nos amb més facilitat. Recuperar part de temps i espai per a nosaltres és fonamental, perquè és un aliment intern i si no ens nodrim no arrenquem. Si nosaltres no estem bé, les nostres criatures tampoc ho estan, perquè interactuem amb elles des del cansament, l’enuig o la indiferència. Hem de tenir uns minuts per escoltar-nos, per no perdre’ns a nosaltres mateixes enmig de les seves demandes. Les criatures són xucladors naturals d’energia (per això aguanten millor el confinament) i ens cal anar recarregant-la. En aquest moments no ens fixem tant en la quantitat com en la qualitat i que sigui senzill per poder fer-ho en qualsevol moment. Això implica per part nostra un cabàs de creativitat. Pot ser que ens demani llevar-nos abans per gaudir del silenci (sempre sanador) mentre assaborim un cafè fumejant, fer la becaina prop d’una finestra on doni el sol primaveral o aprofitar mentre les criatures fan una activitat per fer-ne nosaltres una altra de diferent al seu costat que ens ajudi a relaxar-nos (un puzzle, jugar a un solitari, pintar amb llapis de fusta, fer un collage o saltar a corda si ja no podem més). 3. Sembla que hagin perdut autonomia i hàbits adquirits, estan enganxats a nosaltres com a paparres i no volem ni pensar com ho farem per a que retornin al corral quan tot això s’acabi . És possible que la nova situació comporti un involució pel que fa els hàbits, però encara que no ho sembli, és un bon senyal. Vol dir que saben adaptar-se a la nova circumstància. De fet ens podem sentir orgulloses de com estan sent capaces de contenir les ganes de sortir, terrejar, cridar, compartir i barallar-se amb altres infants. I si ho estan fent tan bé, vol dir que nosaltres tampoc els estem educant tan malament, oi? Estan posant en funcionament la seva capacitat de resiliència . Volen estar només amb nosaltres perquè és el millor que tenen . Empatitzem amb ells i mentre els comprenem, busquem altres estratègies: 1. La millor aliada amb la que comptem és l’ACTITUD LÚDICA . Les primeres beneficiades som nosaltres mateixes. Davant d’un problema intentem no actuar a cuitacorrents i preguntar-nos primer quina és la intenció del que anàvem a fer . La majoria de vegades (i parlo per experiència), responem des de l’enuig, la revenja o el “doncs jo més, ara t’aguantes”. I com responen les criatures? Atacant, clar, perquè és com han rebut la nostra acció. Però en el fons el que volem no és fer-los hi la punyeta sino que aprenguin una conducta associada a un valor (respecte, empatia, autonomia...). Busquem el nord en la brúixola i enfoquem de nou la intenció, és a dir, l’objectiu de la nostra acció. La sensació és gairebé màgica, us ho puc ben assegurar. Alliberem estrés i un bri d’entusiasme apareix de no sé on, i el que és millor, la criatura respon a aquesta emoció que ha deixat de ser d’atac, per ser d’amor. 2. Aprofitem per observar el seu joc. Deixem-los jugar sols una estona, sense nosaltres, i afartem-nos de crispetes mentre els mirem. Descobrirem que el joc simbòlic és fascinant perquè surt directament de l’ànima. És l'essència del que viu l’infant, sense enganys, sense filtres. Ens dóna informació molt valuosa del moment en el que estan i quin és el seu estat anímic. No hi ha res més sanador que el JOC LLIURE, perquè es duu a terme des del plaer i la llibertat . Observar amb els cincs sentits ens portarà grans revelacions. Els infants no necessiten que juguem 12h amb ells, només saber que hi som. 3. Fem-nos la vida el més fàcil i còmode possible (i això ja ens servirà per sempre) destriant l’urgent de l’important: menús més senzills i ràpids, mobles i espais que facilitin l’endreça (sabaters o estores per a desar les sabates, penja-robes, calaixos grans), llencem tot allò que ocupi espai i no utilitzem (menys és més) o guardem alguns jocs i joguines per anar-los canviant de tant en tant renovant la seva il·lusió. 4. És moment de posar la nostra manera d’educar al racó de pensar . Aprofitem per fer introspecció de la manera en què ens comuniquem amb filles i fills (de totes les edats): examinant el nostre llenguatge corporal, com els hi parlem, quines són les expressions que més utilitzem, com actuem davant de la mateixa situació… De manera que pugem dissenyar un nou full de ruta. 5. Utilitzem la sorpresa per trencar la perillosa rutina que ens fa entrar en el dia de la marmota. Els caps de setmana s’ha de notar que ho són amb les activitats més llamineres com preparar un picnic al mig del menjador, seguir una sèrie en família o compartir un joc que reservem només pel cap de setmana. 6. Avancem-nos a ells. L’educació és assaig i error. Aquella acció que sabem que provoca el conflicte, fugim de reproduir-la una i una altra vegada. Pensem maneres diferents d’evitar-les o enfrontar-les. Imaginem-les primer en la ment tal i com les voldríem. 7. Acompanyem les seves emocions i vigilem les nostres. Posem també en quarantena el que sentim. És por, estrés, angoixa, tristor? Res de tot això? Sens dubte tot aquest garbuix els hi passarem també a ells. La nostra por serà també la seva, tinguem cura del que diem. No vol dir que reprimim el que sentim, però sí som responsables de què fem amb allò que sentim. Aprofitem per tenir les orelles ben obertes als seus comentaris. Les paraules no són neutres, amaguen emocions que calen ser acompanyades, enteses i no jutjades. 8. Per què ens fa por que s’avorreixin? Perquè ens molesten. Digueu-m’ho clar, no passa res, no per dir-ho deixem d’estimar les criatures. Hem de reconèixer que quan s’avorreixen ens donen la pallissa, uns ploren, els altres es barallen i sempre hi ha qui només se li acuden maleses, com deia la meva àvia. Però educar passa per donar-los l’oportunitat d’avorrir-se i ser capaços de trobar estratègies. Els podem ajudar fent un ruleta amb noms de jocs i joguines per fer-la rodar en cas d’urgència per donar-los idees o tenir una caixa només amb peces i elements de rebuig perquè puguin crear petits mons o recuperar amb els adolescents jocs de fa temps (nosaltres ho hem fet amb la Wii) que els vinculi a bons records infantils i es retrobin amb la il·lusió del joc. 9. Tothom recomana mantenir uns mínims d’estructura (hora de llevar-se, establir l’hora de fer feina d’escola, mateixa hora de dinar...), però per què? Doncs perquè ens dona punts de referència. No podem pretendre que gestionin el seu temps sense un marc on agafar-se. És com fer una cursa de muntanya sense fites. Donaríem voltes com hàmsters embogits. 10. L’espai educa i els hi hem de fer comprendre (a totes les edats) que l’espai compartit ha de mantenir uns mínims d’ordre perquè ens aporta benestar. Tothom s’emprenya quan no troba el que busca. El caos acaba comportant caos. Si tot té el seu lloc, recollir és més fàcil. Ara és moment de buidar. Si alguna cosa estem aprenent, és que tenim els espais atapeïts d’objectes que ens resten energia i possibilitats d’entrada de noves coses (bona metàfora per tot a la vida). Tothom estem cansats, tristos o abatuts per notícies que ens aclaparen, sobretot del nostre cercle personal. Però és una situació amb final proper. Segur que si abans d’anar a dormir gratem en la memòria per recuperar moments meravellosos del dia (un riure compartit amb els fills, endreçar aquell maleït calaix que se’ns resistia, fotos antigues en la que els fills ens han avergonyit ...), se’ns perfilarà un somriure en el rostre. No valorem si han durat poc o molt. El que ens importa és l’instant de benestar que ens han aportat. Quedem-nos allà una estona i sentim la seva escalfor. Quan tot això s’acabi, ens sorprendrà veure que hem construït nous vincles familiars. Sortirem d’aquest aiguat sent famílies més sàvies. Cuideu-vos, deixeu-vos cuidar i seguiu cuidant tan bé com fins ara. L’amor sempre troba el camí a casa. Foto gentilesa de Evgeni Tcherkasski a Unsplash