“Entro en el vagó del metro. M’assec. Obro el llibre. El so d’un mòbil em fa aixecar la vista. La dona del davant riu amb un vídeo. La resta el sentim i el patim. El noi del meu costat puja la música per emmudir la veu de la veïna. I de regal m’ensordeix. A l’extrem del banc un pare sosté indiferent un ipod a una criatura hipnotitzada. Els altres passatgers, amb els ulls clavats en les petites pantalles, torcen el gest molestos pels sorolls aliens.

 

Enmig un nen d’uns cinc anys em mira. Jo el miro. Dues illes en un oceà sorollós. Li pico l’ullet. Abaixa els seus i li cau un vergonyós somriure. Intercanviem discretes ganyotes. Semblem el mateix mirall en edats diferents. Sospira lleument. La seva mare també està atrapada. Em mostra una piloteta que duu a la mà. Somric i alço les celles emocionada. Capbussejo dins la meva bossa i li ensenyo una altra dels meus fills. S’aixeca i me la dona. Vol la meva. Fem l’intercanvi. Seu ràpidament abans no el renyi la mare. He de baixar. Li envio un petó. Ell m’envia un altre. Jo el caço i me’l guardo a la butxaca. Ell em copia i es guarda el seu. Ens acomiadem amb una mirada. Tinc la sensació que som els únics del vagó que ens hem vist”.

 

Caminant per l’andana vaig recordar el ulls del meu pare. Eren d’un verd ple de matisos. Malgrat els anys que ja no hi és, podria reconèixer-los en qualsevol lloc. Llavors vaig ser conscient que si ho podia fer, era perquè ens havíem mirat molt. Perquè ens havíem trobat en els ulls de l’altre. I d’immediat vaig pensar en els meus fills, en el meu marit, en la gent que m’estimo. Podia dibuixar els seus ulls amb tanta precisió?

 

La vida és el que mirem, el que focalitzem com a prioritari. El món tecnològic ens dona infinites possibilitats, però és un món pla, artificiós. Un mitjà, no un fi. Les pantalles no abracen, no donen petons, no fan pessigolles, no tenen olor, no són espontànies, no són úniques, no estimen, no et veuen, no s’enfaden ni fan les paus. En definitiva: no creen records.

 

Els infants creixen, ho sabeu oi? I si quan ens expliquen alguna cosa, no els mirem conscientment, entendran que no els estem escoltant. Venim de la creença que es poden fer tres coses alhora mentre ens parlen i aquesta és l’herència que els hi deixarem quan siguin adults. Un exercici que faig sovint és fixar-me en els detalls del rostre de l’altre, el moviment de les mans. De vegades fins i tot he arribat a perdre el fil de la conversa, però no m’ha importat. L’escolta demana buidar-nos del nostre propi soroll. Quan l’altre es sent vist, sap que és important per a tu. Això ens inclou també a nosaltres mateixos. Sabem com són els nostres ulls?

 

Demano al nou any poder col·leccionar mirades i somriures, alentir la vida, saber destriar el prioritari, ser capaç de reconèixer l’irrepetible i emmudir amb la seva contemplació.

 

Us desitjo un any ple de moments per mirar, mirar-vos i ser mirats. De tot cor.

 

 

                                                                                                Foto gentilesa de Henrikke Due a Unsplash