«Plou a bots i barrals. La ciutat té més por de la pluja que d’un atac zombie; tot està col·lapsat. Jugo amb diferents opcions com a bona maremalabarista: agafo el cotxe, no, millor el metro i passo pel banc, de tornada bus i escric el resum de la reunió, després recullo la nena,… I així un reguitzell infinit de pensaments. Per fi a casa. No puc ni amb la meva ànima, l’aiguat m’ha rovellat l’energia. La meva filla de sis anys em fa el resum del seu dia:

—L’Eva m’ha donat galetes perquè no m’has posat esmorzar, la Susana de psico m’ha deixat uns pantalons perquè no els tenia a la motxilla i havíem de portar una ampolla però no me l’has donat. Ah i hem vist una peli. Avui m’ho he passat molt bé!

La miro petrificada. «Com ho he pogut fer tan malament? Quin desastre de mare, pobreta!». Ella em somriu, em posa la mà a l’espatlla i em diu indulgent:

—No passa res mama, demà ho faràs millor.»

Per què temem equivocar-nos? Perquè vivim immersos en la creença que tot s’ha de fer perfecte, sino hem fracassat. I el fracàs fereix l’autoestima. Per tant l’haver-nos equivocat, en el fons del fons, ens fa mal a nosaltres no a ells. Provem a canviar aquest model mental. Imaginem que per cada fracàs com a mares o pares, els nostres fills rebessin uns diners per a una beca a la millor universitat del món. Potser ja no ens sabria tan greu haver-nos equivocat, oi?. Tots hi guanyem, on és el problema? Doncs exactament això és el que significa equivocar-se!

Els nostres errors són una font d’aprenentatge, un mirall en que els fills veuen que:

  • El passat no el podem canviar, però podem construir el futur que esdevindrà passat tard o d’hora. Siguem ecològics, no malbaratem la nostra energia.
  • L’error és una conseqüència. És l’oportunitat de cercar solucions creatives. És un repte.
  • Sense ell no podríem corregir, per tant créixer, per tant ser millors persones cada dia.
  • Donar voltes a l’error el fa més gran i poderós, pensar en la solució l’empetiteix i el debilita.
  • Gràcies a ell podem demanar perdó, disculpar-nos des de l’empatia per l’altre, no des de la culpabilitat.
  • L’error de vegades fa gràcia, fins i tot pot provocar riure’s un cop passat. Recordem quantes històries d’errors èpics han amenitzat trobades d’amics. Riure sempre és sanador i crea vincles.
  • El forat que deixa el nostre error de vegades el poden omplir ells amb una nova responsabilitat.

Imaginem el cas contrari, és a dir, que som els progenitors perfectes. Tenim el record Guinness de la perfecció. Som conscients de la pressió que això significaria pels nostres fills? Creixerien volent ser com nosaltres amb la por constant de decebre’ns si no hi arriben. La perfecció no és humana per una simple raó: és relativa. Segur que entre el nostre cercle d’amics entenem coses diferents sobre el millor model de mare o pare. Si tenim més d’un fill, creiem que és vàlid el mateix per cadascun d’ells? No, oi? El que és perfecte per a un, no funciona amb l’altre. Però en canvi tots estaríem d’acord en que l’imprescindible és estimar-los i fer-los sentir estimats. Educar des de la intenció de l’amor és la fórmula exacta.

El problema principal de l’error és que va de la maneta de la culpabilitat. La culpa només serveix per a convertir-nos en la seva víctima, omplir-nos de por i paralitzar-nos. Educar des de la por és entrar en un túnel sense llum. No hi ha manera de trobar el final. És esgotador. Eduquem des de la nostra coherència interna, no des del que ens diu el nostre pare, la veïna, la sogra o el professor. Deixem de comparar-nos amb els altres, que a més tenen circumstàncies diferents. Busquem en ells el que puguem aprofitar i repliquem-ho. La resta a la bassa, traiem-nos pes. No podem ser el que no som. Els nostres fills i filles sabrien que estem fingint.

Ens hem equivocat, d’acord, ja està fet. Ara invertim l’energia en buscar altres camins i en focalitzar-nos cap a el com ens volem sentir. Visualitzem la mateixa situació des d’una emoció de benestar, de calma, de complicitats, de riures compartits. Ensenyem al nostre cervell una nova ruta cap a l’objectiu desitjat. Hem agafat tants cops el camí que no volem, que inevitablement és el que hem memoritzat. Donem-li alternatives des de l’amor, no des de la por, i el Llop haurà de marxar a un altre conte perquè no trobarà per cap banda la Caputxeta;)

Equivoca’t, perdona’t i aprèn, i l’error cobrarà un nou sentit 🙂

                                                                                                                    Foto gentilesa de 70Rawpixel a unsplash