«Dia de platja. El sol crema sense pietat. La sorra està coberta per una catifa de pells torrades. Volta i volta com hamburgueses socarrimades. Dos adolescents passen corrent vora teu. T’han deixat com una barra de pa de sèsam. Els nens et criden des de la vora del mar.

—Jugueu, jugueu, que vinc d’aquí una estona —contestes, encara que saps que «l’estona» no arribarà mai. Estàs concentrada en la conversa de les dues amigues íntimes del costat. I en l’esbroncada de la dona al marit una mica més enllà. Els teus fills tornen. S’asseuen al teu costat i construeixen una cova amb les tovalloles. T’han d’ensenyar una cosa màgica: un cargol de mar com no has vist mai en aquestes platges; ni per grandària ni per colors.

—Té mama, escolta —et diu la petita posant-te’l a l’orella —Ens l’ha portat un dofí.

Tu mai sabràs si això és veritat, i plores.»

El soroll intern és com un dia de platja. Com un dels pitjors. Pensaments que es donen simultàniament, trepitjant-se els uns als altres. Observem-los. Veurem que cap d’ells té fi perquè generen altres pensaments creant una espiral infinita. I mentre tant la nostra vida i la dels nostres fills va passant. Per escoltar-los a ells, és imprescindible fer silenci i escoltar-nos primer a nosaltres. Sé que jo també estic farcida de sorolls. Em refereixo a aquells que no m’aporten res i em treuen temps dels que sí que ho fan. Però quan sóc conscient d’ells, s’afebleixen i es fan petits (hi ha unes apps fantàstiques que incorporen diferents sons, a gust del consumidor, que a través d’un temporitzador t’ajuden a retornar a l’ara quan et perds).

La neurociència ha demostrat que el cervell no pot fer varies activitats simultàniament. Som una societat que ens definim per l’acció, el que es reflecteix en la nostra manera d’educar. Sempre estem buscant activitats pels nostres fills. No em refereixo només a les extraescolars, sinó també a les familiars. Les experiències aporten riquesa a les seves vides, teniu raó, però si no els ensenyem a aturar-se de tant en tant, d’adults necessitaran omplir més i més el seu temps. Saber estar (a gust) amb un mateix és un dels valors més importants que els hi podem transmetre. Un cap saturat és un dia a dia saturat.

Quan apareix el silenci, l’activitat frena, els nostres sentits s’expandeixen i apareix la contemplació, l’admiració. Allò que de forma innata fan els infants quan són menuts i van oblidant. Mireu un bebè i gaudiu de com es meravella dels sons que fa a través del seu propi cos (el primer dia que vam aconseguir fer palmes ens haurien de donar un diploma per penjar en el despatx). Només hem d’aprendre de les nenes i els nens quan juguen: fan única i exclusivament això. Res més. El seu cap no està pensant en les fitxes que no han pintat, la sabata que porten deslligada o què soparan aquesta nit. Aquest do és el que hauríem de conservar. Només des del silenci podem reconèixer l’altre.

Ensenyar-los a aturar-se els permetrà reflexionar abans d’actuar.

  • Practicar el silenci. Podem observar els núvols, motivar-los per que no es perdin els canvis estacionals en la natura, escoltar tots els sons que puguem distingir en un minut, seure en el sofà abraçats sense dir res o senzillament mirar per la finestra veient passar la vida.
  • Escollir un moment del dia per a tancar mòbils i pantalles. Som el seu referent, ara i sempre (sí nois, em sap greu), per tant aquest missatge va per nosaltres.
  • Fem un examen sobre el soroll de la nostra llar. L’exercici el podem fer tota la família. Un minut és suficient per estar alerta a tot allò que arribi a les nostres oïdes. Passat el temps, ho anotem i ho compartim. En podem eliminar algun? Els infants s’estan acostumant a llegir amb música o a fer deures amb la televisió encesa. Això només afavoreix la dispersió, dificultant-los l’atenció i per tant la comprensió.
  • Establir una rutina de silenci per crear l’hàbit. Pot ser un minut abans d’anar a dormir, abans de començar a menjar o quan han d’explicar una cosa que els ha fet enfadar perquè puguin fer-ho des d’un altre estat. Ho podem fer a través de tres respiracions profundes amb els ulls tancats o mig minut concentrants en els sons del nostre cos. El temps ha de ser molt breu per a garantir que sigui efectiu. L’objectiu és callar la ment durant uns segons, buidar-la de sorolls per omplir-la de sons.

Deixem de tenir por del silenci i compartim-lo. Res ens omplirà més que aquest buit.

 

.

                                                                                  Foto gentilesa de Rocblackblock