“Falten sis dies per carnestoltes. Moments complicats a les cases amb el tema de les disfresses; lluitant entre el que volen, el que volem i el que podem. Esperant l’autobús sento una conversa entre una nena d’uns 4 anys i la seva mare, dirigint-la clarament cap a disfresses d’animals:

—Vull anar de tortuga.

—Quina bona idea. Haurem de comprar unes mitges i un jersei verd i…—la mare va per feina.

—Una espasa.

—Per què vols l’espasa?

—Máma, t’ho acabo de dir! —la nena utilitza un to de “de debó que ho de tornar a repetir?”—. Vull disfressar-me de tortuga ninja. El Leonardo, perquè mana als altres. És el jefe, saps?”.

La mare i jo hem reproduït la mateixa imatge de tortuga, és evident. Em preocupo. Gràcies a la nena me n’adono que tortuga és mot femení. Potser les Tortugues Ninja també ho són i la rata que tenen per mestre (per cert, també mot femení), no els hi ha dit. Potser no va estudiar a l’escola de ratots cap dona artista del renaixement i per això els hi va posar els primers noms que hi va trobar.

L’escena em va anar de perles per evidenciar-me dues coses:

  1. El llenguatge no és neutre, crea realitat.

La igualtat comença amb la coherència entre el que fem i el que diem. Sabeu que els infants porten xips implantats al cervell per detectar-nos les incoherències? Si els hi fem un discurs pedagògic sobre el repartiment de les tasques domèstiques, però quan la nostra parella home diu allò de “estic ajudant la mare” ens limitem només a somriure, el detector xiularà. Segur. Si despertem el nostre fill dient-li “au va campió, aixeca’t” i a la nostre filla amb un “bon dia princesa, hora de llevar-se”,el detector xiularà i segur que el seu dia serà diferent.

Revisem què els hi diem i com. Canviem el to de veu quan ens adrecem a nenes o a nens? Tenim les mateixes expectatives o esperem coses diferents pel fet de ser-ho? Justifiquem en uns el que renyem en les altres o a l’inversa? Tot el que fem per a la igualtat serà fantàstic, però si no va acompanyat de reflexió i interiorització, no hi haurà canvis. I aquests canvis s’han de donar en la família (sí, una feina més, ho sento). O és que pensàveu que les persones masclistes no van ser petites i van tenir pares i mares? La poeta Sònia Moll us pot ser de gran ajut en la tasca de prendre consciència del llenguatge, a través del seu meravellós poema La princesa cavaller. Hauria de ser lectura obligada a l’ESO.

  1. Les creences tenen unes arrels més profundes del que ens pensem.

La nostra biografia està farcida de frases que segur ens grinyolen, herència de totes les mares i pares de la nostra dinastia. Ens pensem que nosaltres som la generació que tenim tot això superat, però estan amagades esperant a saltar-nos a la jugular. No cal que destinem ni un segon a pensar si això és bo o dolent. Simplement és, però ho podem canviar. Destinem un dia (avui és perfecte) per a revisar què els hi diem a les nostres filles. Pot ser que se’ns escapin uns “seu bé, pentina’t, millor posa’t una altra roba…” només perquè són nenes? Si fossin nens els hi diríem el mateix o amb la mateixa insistència? Només cal imaginar-ho i fer-nos la pregunta No falla mai. I per què pensem això d’elles? Per que parteix d’unes creences més velles que l’anar a peu. Canviem-les! Imprescindible el llibre “Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells” de Chimamanda Ngozi Adichie. Una lliçó senzilla i profunda alhora.

I mentre eduquem les nenes perquè descobreixin la força que tenen com a dones, sobretot quan estem juntes, no oblidem els nens. La igualtat es construeix sumant, compartint, complementant. Deixem que juguin amb el que vulguin, no donem per suposat el que els hi agradarà. Donem a uns i a les altres tantes possibilitats de joc com se’ns acudi, per a que experimentin i creixin sense sentir coartada la seva llibertat. Evitem reproduir les creences que ens han limitat a nosaltres.

Comencem per canviar la nostra mirada i incidim primer en el nostre context diari. Estiguem al seu costat compartint sèries, pel·lícules, vídeos musicals, xarxes socials…. per saber què pensen del rol de la dona quan apareix en aquests mitjans. No ens cansem de preguntar i escoltar. Només des d’aquí, els podrem mostrar una realitat diferent.

“La finalitat del feminisme és que deixi d’existir”.

Chimamanda Ngozi

 

                                                                                                                   Foto gentilesa de Todd-Kent a Unsplash