“Recordo en unes colònies una nena d’uns 5 o 6 anys de trenes pèl-roges i una carona tota pigada, fet que la incomodava i contribuïa a la seva introversió. Però va tenir la sort de trobar-se amb una altra nena a qui aquell rostre li va semblar fascinant. Un dia, mentre jugaven, van venir a veure’m. La nena de les trenes roges es tapava la cara amb les mans. De seguida vaig pensar el pitjor (costum pèssim que tenim els adults). Quan li vaig enretirar, vaig veure amb sorpresa que tenia cors dibuixats amb retolador per tota la cara.

—Quin maquillatge tan original —vaig dir alleugerida.

—No és maquillatge, és la seva cara, mira —em va respondre la nena il·lustradora.  

S’havia dedicat a unir les pigues com si és tractés d’un joc de “une los puntos”. Aquella criatura veia la seva amiga a través d’uns ulls d’admiració, no de judici. Crec que la bonica nena pèl-roja va rebre allà la seva primera lliçó sobre com estimar la singularitat del seu cos.”

Darrerament estic fascinada amb les noies i dones que a través de les xarxes reivindiquen el seu cos gran, baix, gros, tacat, alt, amputat o pelut com part indestriable del que són. Ho fan des de la reparació de tots els dolors antics que els seus cossos han hagut de patir. Ho fan des de la reconciliació i l’orgull. Ho fan des de l’amor. Podem transformar el nostre cos, amb el que sigui o com sigui, però no ens podem desfer d’ell. La nostra responsabilitat com a mares i pares és ensenyar les criatures que el cos l’hem de cuidar, estimar i agrair-li tot el que fa per nosaltres: portar-nos a llocs diferents, fer-nos gaudir a través dels sentits, protegir-nos, ens permet apropar-nos als altres, acaronar i besar….

El problema té l’origen en el model de societat que viu d’esquenes al coneixement i admiració veritable pel cos. Us heu aturat mai a observar les vostres mans? Vull dir estar-vos una bona estona mirant-les. I els peus? I els genolls? I els colzes? Us confesso que ara que passo dels cinquanta és quan estic coneixent el mapa de la meva pell. Vaig descobrir, per exemple, que mentre em pentinava m’inclinava lleugerament cap a la dreta. Vaig començar a fixar-m’hi, i efectivament el meu tronc tenia tendència a doblegar-se sempre cap el mateix cantó com un bambú. Ha estat prendre consciència corporal i entendre a nivell emocional què em passava, que he pogut  corregir la inclinació. Com aquesta anècdota us podria explicar una col·lecció més. Resumint: m`he mirat en el mirall, m’he vist i m’he reconegut en ell.

Ens han ensenyat a tractar (i viure) el nostre cos només com un vehicle. Igual que un cotxe que per la seva carrosseria pots deduir informació de la persona propietària. S’ha convertit en un simple aparador. Les dones comencem a pintar-nos quan som adolescents, just en el moment que menys ho necessitem. Hem aprés a tapar les imperfeccions de la pell, a allargar les pestanyes, a engrandir i perfilar els llavis. És a dir, a amagar el rostre veritable rere una capa de mentida. I tot això ho identifiquem amb la bellesa, la seducció o l’elegància. No deixa de ser un fet cultural que ens atrapa fins el punt de no poder sortir de casa sense el retoc de façana. No és un al·legat contra el maquillatge o qualsevol altre tipus d’embelliment o expressió —res més lluny de la meva intenció—, sinó contra tot allò que fem per fingir el que no som. Tot i que les dones som les que més hem rebut al llarg de la història per golejada, amagant, destruint i deformant el nostre cos, els homes tampoc s’han deslliurat. A Mesopotàmia, per exemple, durant l’Imperi Caldeu, el cabell abundant i les galtes colrades significaven força i valor. Per aquesta raó els homes es dibuixaven les celles més gruixudes i es pintaven les galtes amb coloret vermell. Així dissimulaven si anaven més aviat justos de totes dues coses.

En aquelles criatures en que he vist un rebuig pel propi cos, darrera he constat que darrera havia alguna història familiar de mala relació amb aquest. O per haver-ho viscut en pròpia pell, o bé per les creences que tenim incrustades fins la medul·la. S’educa sempre des del que es diu, el que no es diu, el que es fa i el que es deixa de fer. Sempre. Mal que ens pesi. No es pot ensenyar allò que no s’ha aprés. Per això hem de cuidar:

  1. El que diem de les altres persones davant de les criatures (i darrera també). No només estem reduint l’altra persona a un cos amb el nostre judici, sino que a més estem anul·lant la seva llibertat i expressió d’anar com vulgui. El seu dret a ser.
  2. El que ens diem a nosaltres mateixes. No es tracta de no fer cap comentari, si no que aquest sigui descriptiu i no de menyspreu.
  3.  El que ens diuen els altres. Matisem aquells comentaris que no ens semblen correctes. Un molt habitual quan una persona s’aprima és dir-li “que guapa que estàs!”. Ella ja era guapa abans, tingués el pes que tingués. Ara senzillament està més prima. Si corregim somrient, evidenciem a les criatures l’estima al nostre cos i alhora fem conscient a la persona que ens ho ha dit del seu error.

Educar passa per aturar-nos a pensar sobre el què fem i per a què. Parem uns minuts per retornar a la nostra infància o adolescència, i rescatar les creences familiars que sentíem diàriament: “fa lleig que la dona sigui més alta que l’home, fas cara de poca salut tan prima i blanca, estar grossa fa de deixada, si no menges no et posaràs fort, t’has d’acabar tot el que et poso al plat o no creixeràs, els tatuatges són de delinqüents, el cabell llarg és de noia…”. Totes aquestes frases van impactar en els nostres cervells infantils i les vam convertir en realitat. A mesura que ens hem fet grans, hem descobert la nostra pròpia veritat, però si hi gratem una mica, veurem com afloren moltes d’aquestes creences. És tan fàcil com anar a les xarxes, mirar una estona i escoltar la nostra veu emetent opinions sobre els altres. Correm el risc d’espantar-nos en veure les teranyines que encara ens queden per netejar.

Estiguem alertes als comentaris d’infants i adolescents, observem com es relacionen amb el cos, el seu i el dels altres, per anar incidint amablement, si cal. I en paral·lel, no deixem de mirar-nos el melic. Fixem l’atenció en el valor del que ja tenim, no en el que ens manca o sobra. Fem-ho tant per nosaltres com pels infants. Perquè en focalitzar-nos en allò que ens fa persones úniques, podem avançar i fer canvis des de l’amor al cos, no des del rebuig. Les criatures aprendran que hi ha bellesa en tots els cossos, sempre, perquè sabran veure persones darrera d’ells, no simples vehicles que ens embolcallen. Les persones que s’estimen a si mateixes irradien magnetisme, atractiu, perquè darrera no hi ha autocàstig. En canvi hi ha persones que acompleixen religiosament amb el cànon actual de bellesa, i resulten insuportables perquè elles mateixes s’han reduït a un cos. 

 Ensenyem les criatures que el propòsit principal del cos és estar sa, i que això passa també pels nostres pensaments. Si són tòxics, el nostre cos emmalaltirà. Que l’alimentació és essencial, però també ho és com ens alimentem. Les presses o les manques de conversa quan mengem també ens nodreixen. I que l’autoestima no vol dir ”tot s´hi val”, sino que em respecto i actuo en conseqüència per estar el millor què puc, per mi, pels altres, sense pagar cap preu que em fereixi. Que mai associïn l’estat desitjat del seu cos amb cap solució que passi per fer-les patir, sobretot a nivell emocional.      

Els altres ens acaben mirant com ens mirem a nosaltres mateixos. Estimar-nos és el primer pas per educar les nostres criatures.  

 Foto gentilesa de Eric Krull a Unsplash