“Els diàlegs amb els meus fills adolescents m’han desvetllat la curiositat per la física quàntica. Bàsicament perquè quedo atrapada en un bucle temporal. Dia rere dia repeteixo el mateix com si se m’haguessin encallat les tecles de copiar i enganxar de la vida. Perdo la noció del temps. Tot em sembla que ja ho vaig viure ahir, abans d’ahir i l’altre.

Fins que en la darrera conversa amb el meu fill sobre els perills de la nit, els amics que ho semblen però no ho són i on l’acabarà portant la vida vampírica que duu, se’m va quedar mirant en silenci i va sentenciar donant per acabada la conversa:

—No pots viure per mi.

Té raó. M’està costant, però estic aprenent a viure el que em pertoca”.

Per a mi educar és estimar un ser humà per que reconegui, desplegui i desenvolupi els seus propis recursos per arribar allà on es proposi. Però aquest camí de descoberta fa mal, cou com l’alcohol en una ferida oberta. Ens autoenganyem amb frases com «el que vull és que sigui feliç». De debó? Quan són menuts els fa feliços que els portem a collibè, jugar tot el sant dia, sortir al carrer amb mitjons, menjar quan tenen gana i dormir quan tenen son o pintar un quadre amb el puré de patates. En canvi no els ho deixem fer perquè no els estaríem educant bé.

I a mesura que es fan grans la seva felicitat rau en estar amb les amigues i els amics, no haver de fer deures, que els hi donin a les seves mares i pares una ordre d’allunyament o que hi hagi una Wifi en cada fanal (ben mirat a l’adolescència són feliços amb ben poca cosa 😉

El que és evident és que allò que volen les criatures els hi donem amb comptagotes.

I torno a preguntar-me: els volem veure feliços o els volem veure feliços amb les nostres condicions? Just aquí entra en escena el dolor.

Ens dol deixar-los a la llar d’infants amb aquella carona de gatet d’instagram, arrossegar-los a una escolarització de jornada laboral, veure’ls estudiar coses que nosaltres ja dèiem a la seva edat «això no serveix per a res» i haver-los de dir el contrari, patir per les amistats perilloses de les que s’envolten o veure com s’estampen per decisions que considerem equivocades.

Però espereu, que el dolor no s’acaba aquí. Educar encara fa més mal.

  • Ens travessa l’autoestima quan no fan el que els hi demanem. Ens sentim que ens menystenen, que posen en dubte la nostra autoritat, deixant-nos en evidència davant dels altres.
  • Si fem el contrari del que preteníem, la culpabilitat ens xucla la sang i encetem un cicle de pensaments funestos sobre com hem destrossat la vida de les nostres criatures. I tot perquè ahir se’ns va escapar un crit i un calbot.
  • Si veiem que s’estimbaran, els hi repetim una i una altra i una altra vegada per a que puguin rectificar. I quan finalment s’estimben, els diem amb la saviesa del Mag d’Oz «ho veus, ja t’ho deia» i plorem per dins perquè s’ho podien haver estalviat , mentre ells s’aplaudeixen per desafiar-nos i si més no haver-ho intentat.
  • Els comparem i ens comparem amb els altres. I pensem «què he fet malament?», o bé «per què la meva criatura no pot ser com aquella altra?» o d’altres vegades un «ja no tinc energia per res més, que faci el que vulgui» ens rossega per dins. I cadascun d’aquests pensaments són una esgarrinxada en el cor.

Educar és gratificant, sí, només faltaria, si no l’espècie humana ja s’hauria extingit, però educar fa mal perquè no els hi podem evitar dolors. Hi ha tantes maneres d’educar com criatures. Cada ser és únic i es desenvolupa de manera diferent perquè la seva manera d’estar en el món és diferent.

Per tal de reduir el dolor d’educar us volia compartir quatre idees

  1. Confiar. Tenir la certesa que la nostra filla o fill, passi el que passi, sabrà treure rendiment a la vida i trobar el seu objectiu vital. La confiança escombra la por.
  2. Posar-hi la millor de les intencions en allò que fem. Evitar actuar quan hi ha ràbia. L’educació no serveix per alliçonar. Ho fa la vida mateixa.
  3. No pretendre controlar-ho tot. Fora de nosaltres hi ha un univers d’infinites possibilitats que no coneixem. La felicitat de les nostres criatures pot estar amagada en una d’elles. La felicitat és subjectiva. Ells i elles hauran de construir la seva des del seu jo interior, no des de res extern.
  4. Enfocar-nos en les coses que fan sense que els hi demanem, el “gràcies” espontani, en l’abraçada que no ens esperàvem o en la xerrada gairebé màgica encara que hagi durat cinc minuts. Collim cada dia un ram de petites felicitats.
  5. Fer tot el que estigui a les nostres mans per trobar la nostra pròpia felicitat. No es pot ensenyar allò que no es té.

Tan de bo mai ens hàgim de penedir de no haver-los dit t’estimo, ni d’haver-los fet comprendre que els volem en aquest món tal i com són. Des del primer dia que veuen la llum sabem que no ens pertanyen. Però malgrat que no podem caminar per ells, han de saber que hi som en el camí.

Foto gentilesa de Daniel Cheung a Unsplash