“A la ludoteca on treballava vam acollir un nen de 4 anys acabat d’arribar de la Xina. El seu germà de 15, que ja portava uns quants anys vivint a Barcelona, ens feia de traductor. Encara que tampoc calia. El nen no tenia cap interès en res ni en ningú. Més aviat diria que estava espantat veient l’univers caòtic que l’envoltava. Li oferíem diverses possibilitats lúdiques, però ni cas, com si fóssim transparents. De sobte la seva mirada es va quedar penjada en un racó de joc. Era la botiga. S’aixecà d’un vot i es posà darrere el taulell. Obria i tancava la caixa, comptava els diners, donava ordres al seu germà de com havia de col·locar les fruites i posava el gènere amb bosses als petits clients que li assenyalaven el que volien. El joc el va fer retornar a casa, al racó de món que coneixia i el feia sentir segur”.

Poques coses hi ha que em fascinin més que veure jugar un infant. Primer per tot el que el seu joc em diu d’ell i segon per que em trasllada a la meva pròpia infantesa.

Massa sovint oblidem que el primer llenguatge de l’ésser humà és el joc. Les criatures copsen, comprenen i interioritzen el que viuen i les envolta, jugant. No hi ha res en el joc que sigui casual. Però si el volem entendre, hem d’aprendre a mirar-lo.

Sense anar més lluny, el joc etern dels menuts de llençar un objecte, esperar que l’adult el reculli i amb un somriure excitat tornar-lo a llençar, és cansat i incomprensible per a nosaltres, però enormement ric per a ells. El fet de repetir el mateix els dona seguretat, saben què passarà, i considerant que viuen en la incertesa absoluta (ara toca bany, ara llar d’infants, ara cotxet…), amb aquest joc poden tenir el control sobre l’acció. A més assagen la seva força, la distància de l’objecte segons com el llencin, investiguen les gesticulacions de la nostra cara, aprenen a coordinar moviments, assagen el so de la seva pròpia rialla i sobretot, creen i reforcen el vincle amb nosaltres.

El joc infantil ens dona una informació molt valuosa del que viu l’infant a tots nivells, però per sobre de tot a nivell emocional. Per això el joc anomenat fer com si o joc simbòlic és l’estrella entre les estrelles. Tot el que fan respon a algun mecanisme intern (perquè és el que viuen a casa, perquè ho han vist i com no ho entenen, juguen a reproduir-ho per poder comprendre-ho o perquè necessiten viure experiències diferents a la seva realitat quotidiana). Aquest tipus de joc l’hem d’observar com si fos un videojoc de realitat augmentada. Per exemple quan sentim com escridassen i castiguen els seus ninos i pensem amb indignació «Jo no crido així, de qui ho deu haver après?». És possible que no cridem, però potser alcem sovint el to, sobretot a primera hora del matí, quan estem arribant tard i encara estan saltant damunt el llit. I això és el que ens està dient el seu joc de manera més exagerada perquè ens assabentem, que el seu rellotge i el nostre van descompassats. Si aprenem a interpretar el joc, en lloc de jutjar-lo sota el prisma adult, podrem fer canvis que milloraran sens dubte la nostra relació amb ells.

De vegades diem frases tipus «ho està imitant de la pel·lícula d’ahir», com si el joc fos només una reproducció robòtica. Sí, és probable, però per què imita això i no una altra cosa? Per què dos infants veuen els mateixos dibuixos i en canvi reprodueix elements diferents? Doncs perquè veuen, senten i interpreten el món de diferent manera. Mireu-los jugar amb una cuina, per exemple: uns només endrecen, d’altres cuinen plats i més plats fins que els ous ferrats i les patates suren per la taula i d’altres només busquen convidats per poder parar la taula amb ram de flors inclòs. El mateix joc pot tenir significats diferents depenent de les vivències del jugador.

La frase que s’atribueix a Plató “pots descobrir més d’una persona en una hora de joc que un any de conversa” il·lustra perfectament el que vull dir. Segur que si tanques els ulls i rescates moments del teu joc infantil, el cor et bategarà com ho va fer llavors i somriuràs de manera automàtica. A què juguem i com, ens delata. Potser t’has recordat quan feies puzzles al mig del menjador i t’ha sorprès descobrir que ara treballes igual; no pots parar fins que no trobes allò que no encaixa. O endreçant la cuina de joguina i els armaris de les nines, i ara ets del club de fans de Marie Kondo. O construint cotxes, grues i vaixells i ara només frises per comprar un moble a IKEA per poder muntar-lo. O potser eres més de ninos que travessaven l’Amazones, pujaven muntanyes i feien expedicions a l’Àrtic i ara el món se t’ha quedat petit.

Seguint el fil del nostre propi joc infantil, us vull proposar tres coses:

1.Prova a escriure a què jugaves quan eres una criatura. Extreu tants detalls com puguis: amb qui t’agradava jugar, com disposaves les joguines, si ho preparaves abans, si encetaves mil jocs alhora, si eres tot moviment, si portaves sempre la iniciativa, les olors que recordes, les textures que més t’agradaven… Només de pensar-ho veuràs que el cor se t’enlaira.

2.Ara busca analogies amb el que fas i gaudeixes d’adult. Veuràs com aquella criatura ja havia viatjat al futur i sabia moltes coses de tu.

3. Si no ho estàs fent ja, ves ara mateix a una botiga especialitzada en jocs de taula (no te’ls acabaràs ni amb tres vides) i compra un bon carregament. Proposa partides a la família que t’ ha tocat o a la família que has escollit 😉 i observa-la. Mira qui competeix fins i tot amb la seva ombra, qui és discret i juga gairebé amb silenci, qui fa trampes sistemàticament, qui consulta les instruccions a cada segon, qui s’inventa la meitat de les normes, qui diu que no li importa perdre però veus els rajos que se li filtren pels ulls o qui sempre riu perquè per això juga, per divertir-se. El joc no enganya perquè ens anul·la els filtres i ens fa baixar la guàrdia. Per sort.

I ara, en aquest precís moment que tornes a tenir l’interruptor en la casella del joc, parla amb l’infant que vas ser i te n’adonaràs de tot el que has abandonat. Mai és tard per retrobar-te.

Si vols entendre el joc de les teves criatures, o saber més coses del teu ;), deixa’m un comentari o escriu-me a info@silviapenon.com i estaré encantada d’acompanyar-te a descobrir els secrets que amaga.

Foto gentilesa de Cheng Xiao a Unsplash