L’ira és un esglaó cap el coratge perquè ens mou a actuar. És la resposta a alguna cosa que ens ha fet mal, sigui en el nivell que sigui, que apareix en forma agressiva. En els moments en que ha aparegut aquesta emoció en la meva vida per a mi ha estat esgotador. Els danys col·laterals que m’ha provocat han estat sempre superiors al benefici que aquesta m’ha aportat. Un cop passada la tempesta, m’he sentit culpable, penedint-me del què he fet o el què he dit, entrant en una espiral de pensaments negatius. I això s’agreuja quan els qui reben les conseqüències són els nostres fills/es. Tenim dret a respondre amb ira davant de les seves accions? Sí, el tenim, perquè si donem aquesta resposta és evident que en aquell instant no en teníem cap altra per seleccionar. Però això no vol dir que l’hàgim d’exercir.

La ira ens debilita, ens consumeix l’energia

Quan apareix sento que estic en una muntanya russa que no sé com aturar. En canvi hi ha hagut moments en que la mateixa situació no ha activitat cap agressivitat en mi. Què ha canviat? On és la clau d’aquest canvi? Per a mi només hi ha una:

Si la ira ve, no cal donar-li la benvinguda amb coets però tampoc tancar la porta amb balda per a que no entri. Més val obrir portes i finestres per a que se’n vagi el més aviat possible. Això vol dir que quan entro en aquest estat m’he d’adonar per intentar sortir del mode ràbia. Durant un temps vaig dur una polsera blava que li vaig demanar a la meva filla que em fes. Quan entrava en aquest estat, me la mirava per fer conscient que havia entrat en el cercle de la ràbia i m’era més fàcil sortir d’ella. Què he aprés en aquest procés?:

 

  • Demana perdó i perdona’t. El perdó té uns efectes sanadors inimaginables, és un gran acte d’amor. Perdonar significa que allò ja no ens fa mal.
  • Elimina la culpa. No hi ha res més inútil, creu-me. Entrem en una roda de victimisme que no ens ajuda a avançar. És com un cotxe enmig del fang: contra més li donis a l’accelerador, pitjor. Millor baixa, continua a peu i si cal, demana ajuda.
  • Reflexiona.Pregunta’t després de la tempesta què hi ha en aquesta situació que t’irrita tant. Segurament el primer que sortirà és “és que ell…” o “és que si ella no…”. Oblida’t dels altres. Què et mou a tu com a mare, com a pare?
  • Fes el que calgui per a que la ira ja no sigui la resposta immediata. Visualitza la mateixa situació amb la resposta que vols o imagina’t altres recursos preventius per quan torni a sorgir aquesta moment (marxar a una altra habitació, abraçar el teu fill/a, engegar una guerra de coixins, cantar, posar la ràdio, llegir unes frases que hagis escrit prèviament…).

 

Si alguna cosa he pogut constatar amb aquest canvi, és que quan la ràbia no ha format part de les meves respostes, tampoc ho ha estat dels meus fills.

Que tinguis un feliç dia 🙂