“Durant uns quants anys vaig fer de voluntària a la planta d’oncologia de dos hospitals de Barcelona. Havia llegit molt, les entitats de voluntariat ens havien format, però tot i així no hi ha mestra com la realitat per aterrar de cop. Eren les meves primeres setmanes. Estava una mica neguitosa per si seria capaç d’estar a l’alçada del que aquelles criatures i famílies em donaven i alhora necessitaven.

Estava jugant amb una nena d’uns 4 anys amb un nino bebè a qui cuidava amorosament. En un moment donat em va demanar el maletí mèdic de joguina. De dins va extreure una xeringa. Va punxar el bebè una, dues, tres vegades amb ràbia mentre li deia:

—Has estat dolent, molt dolent, per això t’has posat malalt.

Un calfred em va recórrer el cos, aconseguint humitejar-me els ulls.”

Les nostres arrels han begut de models educatius en que l’adult era un ser perfecte que tenia la veritat absoluta al palmell de la mà. Això significava que era l’infant qui havia de respondre a les seves expectatives, perquè sens dubte era el millor per a ell. Una educació on mares i pares no demanaven perdó perquè es considerava sinònim de feblesa. Per tant, era evident que la culpa només podia ser de la criatura. Encara patim els rastres d’aquell model, tanmateix ara en som conscients. Però com la història és pendular i li costa trobar l’equilibri, qui arrossega ara la culpa com un fantasma la seva cadena som nosaltres. Em faltarien dies de l’any per comptar les vegades que mares —sobretot—, m’han compartit sentir-se culpables per com es relacionen amb els seus fills. És a dir, hem passat d’educar per a la culpa (si un infant es sentia culpable no hi havia dubte que estavem educant bé), a educar des de la culpa (ara som nosaltres qui ens sentim culpables).

La culpa apareix quan confrontem el que fem amb el que creiem que hauríem d’haver fet. Les expectatives sobre nosaltres mateixos s’esmicolen. La culpa és passiva, ens deixa clavats al terra i ens obliga únicament a planye’ns dins la nostra presó de retrets, anul·lant tota possibilitat de millora. És com un sorramoll en que evites moure’t per no enfonsar-te més. Però per sort hi ha un antídot per acabar amb ella: l’acció. La culpa no suporta que actuem, que intentem esbrinar on era la fuita i reflexionar sobra ella per tal de no repetir-la. Perquè el pitjor de tot —per a mi—, no és el neguit a l’estomac, sino les conseqüències d’educar des de la culpa:

  • Indirectament ensenyem les criatures que sentir-se culpable ens redimeix d’allò fet, és una solució pegot. No arregla res però ho fa veure.
  • Els hi traiem empoderament. Créixer veient un model de culpabilitat els hi pot fer creure en la paraula de qualsevol que els digui que són culpables d’alguna cosa. Tot i que no ho siguin.
  • Se’ns pot enquistar la culpa dins el cor i buscar —sense voler—, altres a qui culpar per deslliurar-nos del pes. El nostre cervell acabarà trobant argumentacions que ens disculpin (és que la meva parella no ha deixat fet el sopar, és que la meva cap no m’ha deixat sortir abans, és que el tren s’ha endarrerit, és que plou, és que fa massa sol…). Es difuminarà la nostra perspectiva del què ha passat i ho deixarem tot en mans de les circumstàncies, perdent el poder de fer canvis.

Educar des de la culpa vol dir —tot i que indirecta i inconscientment—, que acabarem dient coses que culpabilitzaran les nostres criatures: “hem arribat tard perquè TU no t’has volgut vestir, he hagut de cridar perquè TU no em feies cas, he de netejar l’habitació perquè TU no ho fas mai, hem perdut el bus perquè TU no has volgut córrer…”. Entrem en una roda en que nosaltres som les víctimes dels actes dels nostres fills. La culpa els pot bloquejar o, en contraposició, fer-los levitar per damunt nostre amb la frase: “ho fas perquè vols”. Els fem responsables de les nostres accions i alerta, perquè poden funcionar així de per vida. Se’m posen els pels de punta cada cop que llegeixo o escolto testimonis de víctimes de violència masclista o abús sexual construint el relat de la seva culpabilitat pel que els hi va passar. No vull ser reduccionista, sé que hi ha altres factors i complexitats que influeixen en un acte tan terrible, però cada cop que les sento no puc evitar pensar si estic educant la meva filla en la culpa.

Acostumo a fer una visualització que m’és de gran ajut quan caic en les urpes de la culpa, per evidenciar la seva absurditat. Imagino una balança de les antigues, amb dos platets a cada banda. En un col·loco totes les accions que he fet durant el dia en relació als meus fills que considero acceptablement encertades i òptimes (els he despertat amb petons, li he posat una nota en l’entrepà per desitjar-li sort a l’examen, malgrat que se’m tancaven els ulls he escoltat fins l’ultima paraula del relat nocturn…). I ara en l’altre platet poso l’acció que em fa sentir culpable. Una i única acció que ha durat 2 minuts. Podeu imaginar cap on es decantarà la balança, oi?

Educar sense la culpa vol dir:

  • Ser conscients del valor de la intenció. Sabem l’amor que professem cap a les nostres criatures, res del que fem és des de la intenció de fer-los mal o patir. Per què doncs ens hauríem de sentir culpables?
  • Acceptem i acollim la nostra acció perquè aquesta no ens defineix. Tenim molts més encerts en el currículum, gràcies a acceptar els errors. Nosaltres no som l’error, per això no deixem que ens pengi la seva etiqueta.
  • Visualitzem la mateixa situació però amb una resposta per part nostra diferent que per tant donarà resultats diferents. Si ho fem conscient, comprendrem millor el per què de la nostra resposta i ens permetrà trobar una altra solució la propera vegada.
  • Aprendre a relativitzar i col·locar les coses en el seu lloc. Res del que fem és tan greu com per crear-los un trauma de per vida. Potser els herois i heroïnes sí que s’han de sentir culpables perquè els seus errors poden eliminar un planeta de l’Univers o acabar amb una civilització sencera 😉

Confio en que la frase de la Toula, la protagonista de la pel·lícula “mi gran boda griega”, no la hagin de dir els nostres fills i filles de nosaltres (vull dir la segona part de la frase 😉

“La meva mare sempre estava cuinant plats plens de carinyo i saviesa, però sense oblidar mai una guarnició de culpabilitat al forn”.

 Foto gentilesa d’Alison Wang a Unsplash