“En una excursió a la que vaig anar amb infants de 4 i 5 anys, vam arribar a un fantàstic parc infantil envoltat d’arbres. A totes les criatures els va faltar temps per sortir corrents. Menys un nen que va seure en un banc, mentre mirava l’escena:

—Estàs bé? Com és que no vas a jugar amb els amics? —li vaig preguntar.

—Perquè el tobogan és mol alt i podria caure i en els gronxadors em poden donar un cop de peu i a la font hi ha mosquits que em poden picar però a la motxilla porto crema per si de cas.

Estava clar que la resposta a la meva pregunta de si estava bé, era que no. Ni de lluny.”

Quan estimes, pateixes. Necessites saber que l’altra persona està bé, que no corre perill, que ningú li pot fer mal. Ens encantaria embolcallar-la amb plàstic com si fos una maleta enmig de l’aeroport. O ficar-la dins una bombolla, que és més ecològic. Però aquest patiment no és tan innocent com sembla perquè neix de tres conceptes: la por, el control i la manca de  confiança. Recordeu quan no hi havia mòbils? Sí, una mica després que l’ésser humà descobrís el foc ;). Moltes criatures ni tan sols tenien rellotge. Arribaven tard perquè jugaven pel carrer, xerraven o feien el badoc davant dels aparadors. No dic que les mares —que eren les qui esperaven a casa— no patissin, però segur que no inventaven ni la meitat de pel·lícules que imaginem ara. Confiaven en que arribarien a sopar, en que només estaven fent el que fan totes les criatures del món: jugar. 

El problema es fonamenta en que el nostre patiment els fa de mirall. Les criatures creixen confonent el patiment amb altres conceptes com la precaució o fins i tot el propi amor. El nen de l’excursió no volia fer patir a la seva mare, malgrat que ella no hi fos present. Li havien fet entendre que el món és un lloc perillós en el que més val no moure’t gaire per no prendre mal. Quan li vaig explicar a la seva mare el que havia passat, es va posar a plorar. Ella volia veure el seu fill feliç, jugant amunt i avall com ho feien els altres. Però la por a que li passés alguna cosa era superior a ella, i sense voler, li estava traspassant aquesta responsabilitat al seu fill. Varies vegades m’he preguntat: Puc estimar i no patir? Sempre m’he acabat contestant que sí i que no. Com diu la frase que se li atribueix a Buda, «el dolor és inevitable, el patiment és opcional», he verificat que el patiment es pot reduir considerablement. El patiment crea una roda diabòlica en que fas culpable a l’altra persona. «Pateixo perquè tu em fas patir». Però la realitat és que el patiment és nostre i de ningú més. És la nostra opció sentir-lo o abandonar-lo. 

Patir és un accelerador de pensaments que ens activa el cervell com si fos una centrifugadora. Quedem atrapats per idees inventades (perquè no tenim cap certesa de que estiguin passant) que ens fan entrar en un bucle malaltís com hàmsters engabiats. I què difícil és sortir de la gàbia. Fins i tot quan sabem que estan bé, que no ha passat res greu tot i haver arribat una hora més tard, els deixem anar el llistat de totes les desgràcies que hipotèticament podien haver passat. Però què ens passa?!! Ens cal demostrar com hem patit, perquè això és sinònim del gran amor que sentim per les nostres criatures. Segur? La preocupació té sentit, però anar més enllà està lligat a l’herència que hem rebut a casa i el dolor viscut en la nostra pròpia història. Aquest dolor ens va coartar la llibertat de ser, i ara ho estem fent, sense voler, a les nostres filles i fills.

Recordo una frase que vaig sentir sovint de petita i que va arribar a formar part de les meves creences (per sort ja eliminada): “Mira-la, no sap ni on són els seus nens, i ella tan fresca.  Hi ha dones que no haurien de tenir fills”. Era evident que mai vaig sentir la mateixa frase posant com a subjecte un pare. Créixer amb la idea que l’amor i el patiment són dos conceptes que es retroalimenten, és terrible. Patir és imaginar un futur que no volem. Per què doncs ens recreem en ell? Perquè el seu origen està en la impotència d’una circumstància que desitjaríem que fos d’una altra manera. Comencem a caure en la trampa quan són menuts i marxen a les primeres colònies, i acabem dormint una mitja de dues hores perquè tenen el costum de tancar totes les discoteques. El patiment crea addicció, i com tota addicció, ens consumeix i ens fa invisibles. Deixem de ser nosaltres per deixar que sigui la por qui prengui la nostra veu. No ens reporta cap benefici, ni a nosaltres, ni a les criatures, però el portem tan arrelat, ens hem cregut tant això de que no es pot estimar i no patir, que ens deixem escanyar en silenci. Anem en compte perquè els infants creixen i amb ells les pors també es fan més grans. La vida és plena de risc perquè estem constantment prenent decisions. Ells mereixen prendre les seves, no les nostres.

Quan vaig comprendre que aquest camí només em duia insomni i mal de cap, vaig començar a practicar una senzill exercici. Consistia en entrenar el cervell per a que em fes adonar de quan entrava en un pensament-bucle. Primer ho detectava amb senyals fisiològiques com les mans fredes, palpitacions o no poder dormir. I després en fer cada cop més coses automàticament sense ser conscients del que feia. Un cop el cervell em fa saltar l’alarma, agafo el pensament i l’aïllo. Per exemple «l’hauria d’haver acompanyada a comprar, enlloc d’enviar-la tota sola». Llavors em pregunto «això està passant? Tens la certesa de que això és real?». En el 99€% dels casos la resposta es no. Estic inventant un futur. Acte seguit continuo amb un «vols que això passi?». El NO aquí és taxatiu.  A partir d’aquí em centro en el que sí vull, i creo una imatge on veig entrar la meva filla, feliç i somrient, per la porta, explicant-me tota una aventura del camí al súper. La seva primera aventura.

Els hem d’educar en la responsabilitat, en que aprenguin a tenir criteri propi. Hem de confiar en la seva saviesa interior, en la seva intel·ligència creativa per trobar una solució allò que els hi passi. No dic que sempre la solució ens agradi, però hem de sentir orgull de que sàpiguen com enfrontar-se a les circumstàncies. Els hem d’alliberar del pes del nostre propi dolor. Quantes coses vam amagar a les nostres mares i pares per a que no patissin? Era millor aquesta opció? Han de saber amb què estem d’acord i en què no, i argumentar-ho, i posar les condicions que calgui, però no podem viure per ells. Prou en tenim amb una vida, com per viure’n dues. I si malgrat confiar, un dia cauen, estiguem allà per recollir amorosament els trossos, no per treure la caixa dels retrets. Les criatures aprenen més del que sentim i no diem, que d’allò que tot el dia diem sentir.    

Un dels motors de la vida és l’alegria i el seu combustible és la confiança. Confiar en que passi el que passi, amb patiment o sense, se sabran estimats per deixar-los ser com són.    

Foto gentilesa de Nick Fewings a Unsplash