“Fa temps vaig coincidir a la feina amb una companya que tenia una nena de sis anys amb un talent increïble pel violí. Tant era així, que havia participat en no sé quants certàmens i concerts. Ens explicava que veia la nena feliç, malgrat el munt d’hores que havia d’assajar. No fa gaire me la vaig tornar a trobar. En dos minuts ens vam posar al corrent del lapsus temporal de vint anys, fins que va arribar el moment de la pregunta.

—I a la teva filla com li va? M’imagino que deu estar voltant per tot el món donant concerts —li vaig preguntar amb entusiasme.

—Sí, ha voltat per tot el món. Ara mateix està a Berlin. És okupa i toca el violí al carrer. Perdona, faig tard, he de marxar —em va contestar mirant el rellotge, somrient de manera forçada—. M’alegra haver-te vist.

Em vaig quedar amb les ganes de saber si la seva filla continuava sent tan feliç com quan era petita o ara ho era més. ”

Generem expectatives sobre les nostres criatures fins i tot abans que neixin, abans que hi siguin. Ens imaginem jugant i rient amb elles, anant en bicicleta, llegint contes, fent excursions, pintant, ballant, escoltant els ocells i abraçant arbres. De vegades la vida té la gentilesa de fer coincidir expectativa amb realitat i d’altres no s’apropen ni per remota casualitat. Les expectatives són part de les nostres creences, del que algú va esperar de nosaltres, del que socialment creiem que s’ha d’esperar i del que pensem que volem perquè és el millor per a elles. 

L’expectativa és esperar una cosa que tenim el dret d’esperar. O això creiem. Realment tenim dret sobre el futur de les nostres criatures? Com podem tenir la certesa de que allò que imaginem és el millor per a elles? Posar expectatives sobre el seu comportament, sobre el que han de fer i el que no, les carrega d’una pressió sobrera. És l’antítesi de la confiança. És la diferència entre muntar una obra de teatre sencera o ensenyar-los els passos de ball, com cosir els vestits, a declamar, el funcionament dels llums… i esperar que elles escriguin i actuïn en la seva obra amb la seguretat que brillaran amb llum pròpia. Nosaltres hauríem fet una altra obra de teatre, segur, però aquesta és la gràcia. Que hi ha tantes obres escrites com criatures hi ha al món.

Quan posem expectatives del tipus «espero que es porti bé a casa dels avis», només ens cal gratar una mica per descobrir que sota hi ha una desconfiança cap a la criatura. «Segur que em farà quedar malament», pensem. Quan algú va a comprar —posem per cas un electrodomèstic— pensa «espero que no m’enganyin»? Imagino que no, perquè partim de la base que les persones que treballen a la botiga fan bé la seva feina. Però si algú ho pensa, és que darrera hi ha una història d’engany (del passat) que el condueix a la malfiança de tothom que està darrera d’un taulell. Una sola mala història del passat pot acabar amb totes les bones històries del futur. És tan inimaginable com haver llegit un llibre que no ens ha agradat gens i carregar-nos tota la literatura de la humanitat.

Alguna vegada, parlant-ho amb mares i pares, m’han dit que les expectatives són necessàries, perquè són els objectius que pretenen per les seves filles i fills. Que només és el desig de voler el millor per a elles i que l’educació es basa justament en posar-los metes per a que avancin. En referència a això, només dos aclariments:

1. Les expectatives són desitjos des del Jo. Els objectius són desitjos des de l’Elles i Ells. És a dir, no és el mateix el que jo espero d’ella o ell en comparació a altres, que el que jo crec que la criatura pot arribar a fer per qui és. En el primer cas imagino el que encaixa millor amb les meves creences i valors socials i construeixo una imatge que hi coincideixi. En canvi en el segon, treballo per descobrir les seves fortaleses i des d’elles, l’acompanyo a construir l’escenari en que veig que la criatura es sent més feliç, més ella. I per a que pugui arribar, poso totes les eines i aprenentatges al seu abast.

2. El que jo considero millor per la criatura, no vol dir que ho sigui. Llegint un dia un article sobre com havia estat la infantesa d’adults superdotats, em va sobtar la història d’una noia que era matemàtica i tenia no sé quantes filologies. Tot se li donava bé. Però malgrat això, sabeu per què va deixar una feina molt ben remunerada? Per ser contacontes. Després de barallar-se durant anys amb els seus pares, que consideraven que allò no era una professió ni era res, va decidir agafar el camí del mig, que sempre és el més recte.

Les expectatives són perilloses perquè limiten. Són creences rígides que no deixen marge a una transformació creativa perquè no s’adapten al que la criatura és i necessita. Tenen les seves arrels en el passat i a sobre pretenem que floreixin en el futur. Els infants saben perfectament que esperem d’ells, tant si els hi diem com si no. I fan el possible per acomplir les nostres expectatives i guanyar-se el dret a ser estimats. O bé fan tot el contrari perquè no es consideren mereixedors del nostre amor. En canvi educar des de l’expectativa, és a dir, actuar en funció d’allò que vagi passant, ens situa en el present. El lloc des del qual sí tenim el poder de fer canvis. Ens situa en la incertesa —incòmoda perquè en ella perdem el control—, que té l’avantatge de mostrar-nos un ventall de possibilitats. És quan no esperem res que pot passar tot.

Quan acompleixen les nostres expectatives, tot va bé, però quan aquestes s’esmicolen, els trossos se’ns claven a la pell. Pot ser que ens avergonyim perquè és l’única de la classe que no sap llegir o l’únic de tots els amics que no ha aprovat l’ESO. O que ens provoqui ràbia i frustració perquè de les vacances familiars que hem planejat amb tanta dedicació als fiords noruecs, l’únic que volen saber és si a l’hotel hi ha wifi. Llavors caiem en el cantó fosc, en el de no esperar mai res perquè segur que sortirà malament i ens decebran. Segur que heu dit o sentit alguna vegada «m’estimo més no fer-me cap expectativa perquè sempre m’acabo frustrant». Això ens passa perquè ens resignem a la situació, en lloc d’acceptar-la. No tenim control sobre els altres —ni devem tenir-lo—, però sí sobre el que pensem i sentim. Acceptar el que ha vingut ens permet buscar una solució, una sortida emocional. En canvi la resignació és cedir el poder de les nostres emocions a la circumstància. Potser les vacances les hauríem d’haver planificat tots junts, tenint en compte tota la família.

Fa anys que visc sense expectatives sobre el meu fill i la meva filla. M’enfoco en mi, en la relació que vull tenir amb ells i en centro en això. La resta no és feina meva. Us puc dir que des que ho faig, cada dia sóc més capaç de reconèixer en els altres el que veritablement són, no el que imagino o voldria que fossin. Això m’allunya de l’estimació. A mesura que l’expectativa es fa petita, la confiança creix.

He aprés a mirar-me en el mirall de la vida i deixar-me sorprendre. De vegades m’agrada el que veig i d’altres no tant, però no deixo que res ni ningú em malmeti la confiança en l’altre.

Foto gentilesa de Max Yamashita a Unsplash