Estimada Hareg,

no t’imagines com m’agrada començar dient-te estimada. Repeteixo la paraula lentament, assaborint-la, mentre penso en tu. Es-ti-ma-da. Comprenc que en l’etapa adolescent fa vergonya aliena sentir-la de la teva mare, per això l’escric, perquè sempre recordis que te la vaig dir.

Avui, en el dia de la dona, necessito agrair-te una cosa i explicar-te unes quantes més:

T’agraeixo des de l’amor més profund i dolorós que un novembre de fa vuit anys m’acceptessis com a mare. No en tenies cap d’obligació, de fet l’arribada d’una mare i un pare de pell descolorida no deixava de ser una imposició. Però tu vas decidir estimar-nos amb generositat infantil. Diuen que era supervivència. No. L’amor es dona voluntàriament. Encara sento agulles pessigant-me la gola quan recordo l’arribada a casa. El teu pare, el teu germà i jo estirats al sofà, amb les pestanyes carregades d’imatges de l’estimada Addis-Abeba, buscant un racó de son on abandonar-nos. I mentre tant tu, una menuda d’ulls foscos i pell d’olor d’espècies, escombraves el menjador fent ballar una escombra més gran que tu. En mirar-te no veia una nena de cinc anys, sinó una dona que havia de ser complaent i obedient, passant per sobre de les pròpies necessitats. Aquell gest, que en un altre context hagués estat un joc, ens parlava —més aviat ens cridava— les condicions de les dones del teu país. Mira que han passat anys i encara em sobrevé l’emoció.

Ets dona i d’una preciosa pell torrada en un món monocromàtic. Doble repte. Ho sé, en sóc conscient. No hi ha cap dolor que et pugui estalviar, però si ho pogués fer, demostraria estimar-te ben poc. L’únic que et puc donar com a mare és un mirall. En ell has de veure la imatge de totes les dones que t’han precedit (d’aquí i d’allà) i trobar la teva pròpia força, la veu que et fa única. Recordes el llibre que llegíem de Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes?. Totes eren diferents però amb un tret comú: la voluntat de ser elles mateixes.

Viuràs circumstàncies que et deixaran cicatrius. Aprèn d’elles perquè mai més et tornin a ferir. Però també hi haurà moments —molts moments!— de joia que has d’atresorar amb cobdícia. Si els vius és sens dubte que te’ls mereixes. Aprofita’ls. I molts d’ells vindran de les mans d’altres dones. Dones amigues, dones companyes, dones casuals. Cuida-les i deixa’t cuidar per elles. Vull dir que siguis amable, que les ajudis en tot allò que estigui a les teves mans, que destinis temps a escoltar-les i comprendre-les. Quan la gota sap que és oceà, deixa de tenir por. Sí, tindràs por, però si ella és més gran que tu acabaràs desapareixent entre les seves urpes. Aprèn a ensumar-li l’olor abans que se’t tiri al damunt i busca estratègies per espantar-la. Juntes podem fer-ho. No deixis que pensi per tu. Els altres et podran dir moltes coses del teu físic o la manera de vestir, fer o pensar. Unes vegades t’enaltiran i altres t’enfonsaran en el fang, però res d’això serà veritat. Ni les unes ni les altres. Serà només la SEVA veritat. Tu has de tenir la teva i ha de ser inalterable. Has de tenir la brúixola ben orientada i si mai es desmagnetitza, avisa’m, i juntes trobarem de nou el nord. Em preguntes com sabràs on és el nord? Quan sentis unes punxades a l’estomac i un estrany ofec, llavors és quan et caldrà tornar a orientar l’agulla. Però el nord ens ve de sèrie, no pateixis.

Potser ja fa estona que has deixat de llegir-me. Em faig gran i m’allargo, tens raó, l’edat no perdona 😉 Però abans d’acabar et volia demanar una darrera cosa: porta sempre l’alegria dins la teva bossa. Tu no ho saps, però em vas salvar de la meva tristor. La llum de la teva alegria era tan forta que em va encegar, i vaig trigar massa a comprendre que era la meva resistència a ser feliç. Sí, és retorçat, però de vegades quedem presoneres de les circumstàncies i les culpem de tot el que ens passa. Però la tristor era meva, jo l’havia agafada en el camí i jo podia deixar-la. El teu entusiasme per la vida em va retornar al meu nord. Em caldrien molts vides per agrair-t’ho.

Tu ets un dels grans regals que m’ha fet la vida. Només amb tretze anys ja s’intueix la gran dona que habita en tu a punt de desplegar-se. No saps l’orgull que sento de tenir-te al costat en un dia com avui, caminant juntes compartint un somni d’igualtat. Fem un pacte, et sembla? Avisa’m si en algun moment les meves paraules o accions no treballen en favor d’aquest somni. Podria ser. Les creences tenen unes arrels fondes i llefiscoses. Jo faré el mateix per tu. Llegirem, mirarem series i t’acompanyaré a comprar roba, com he fet sempre, però no deixaràs que res d’això et convenci mai del que no ets. M’ho promets? Fes-ho també pel teu germà. Necessita viure i veure a casa dones amb valors feministes que l’ajudin a comprendre la nostra realitat.

Ho sé, ho sé, m’estic fent pesada, ja acabo. Confio en tu, en el teu talent per viure amb alegria sent feliç i fent feliç. Per això no tinc por, perquè tu m’has retornat la confiança.

Soles som fonts, juntes oceans.

T’estimo