“Estic asseguda esperant el metro. Al meu costat dues dones de mitjana edat es posen al dia de com estan els fills com si es tractés d’una competició i els hi anés la vida:

—El meu va treure la nota més alta de la selectivitat de tot l’institut.

—La meva està fent enginyeria informàtica amb unes notes brillants.

—Saps que l’any passat va guanyar el campionat de rem?

—Compagina la carrera amb una feina en una empresa molt important.

—Parla perfectament quatre idiomes.

—Està aprenent xinés mandarí.

Arriba el metro i m’aixeco. Les dues dones fan silenci. Un cop han deixat anar l’artilleria pesada dels currículums filials —sense escoltar-se—, ja no saben què dir-se. Jugo a imaginar si les dues criatures en qüestió deuen gaudir del que fan o bé estan executant —sense saber-ho—, l’èxit que haguessin volgut viure les seves mares”.

Darrerament, miri on miri, la paraula ÈXIT, associada a l’economia, els estudis, la professió i la vida social, em salta sobre com una bèstia famolenca. I el primer que em fa pensar és per quina raó em grinyola tant quan la llegeixo. A què l’estic associant? Feu l’exercici, el primer que us vingui al cap. És possible que estiguem pensant el mateix.

Se’m fa difícil reduir l’èxit a termes morals de bo o dolent. Quantes vegades l’èxit assolit per una persona ha significat la desgràcia d’una altra. En aquest cas tot em fa pensar que molt bo no deu ser quan és capaç de ferir. L’èxit que ens venen enllaunat acostuma a ser en comparació a un altre, enlloc de posar el llistó en nosaltres mateixos. Em va quedar gravat un article que vaig llegir fa un grapat d’anys sobre varies persones superdotades. Entrevistava una noia que tenia tres carreres i parlava no sé quants idiomes i que per fi, després de moltes voltes laborals, havia trobat la feina que la feia feliç. Era contacontes. Aquest era el seu èxit. Havia sabut trobar la pròpia veu enmig de les veus alienes, escoltant la seva coherència interna.

Busco sinònims al diccionari i em parlen de triomf, glòria, fama, renom, notorietat… Ara cerco antònims: fracàs, caiguda, derrota. La paraula no ha canviat al llarg del temps, però sí les connotacions que l’envolten. Continuo sense sentir que el concepte sigui la descripció adient. Vull educar el meu fill i la meva filla per a l’èxit? Quin èxit? Els diccionaris em surten al rescat:

  • Definició de l’Institut d’Estudis catalans: “Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.”
  • Definició de la RAE: “Resultado feliz de un negocio, actuación, etc.”

Gràcies a aquestes definicions comprenc que és la veu del nostre ego qui desitja que les nostres criatures “triomfin”. Constantment mares i pares m’expliquen preocupats que els seus fills de sis anys no llegeixen bé! Jo tinc cinquanta i segur que podria llegir millor. La majoria fan extraescolars “que els serviran pel futur”. Si s’ho passen bé fent-les, endavant, però si sembla que van a un via crucis de setmana santa, cal? Conec massa adults (sobretot dones) que van cursar la carrera de piano i ara l’odien. Mai més s’hi han acostat a l’instrument. Segurament, amb tot l’amor del món, els seus pares van pensar que aprendre a tocar-lo era un senyal d’èxit acadèmic. Què passarà si un dia el nostre fill o filla ens diu que no vol continuar estudiant la carrera, que només vol trobar una feina qualsevol per poder viure i ja està? Veurem el seu futur destrossat? Què és el que ens farà més mal? Entra dins dels nostres paràmetres que la seva màxima aspiració sigui “viure”? En totes aquestes preguntes només hi ha el NOSALTRES, per que les nostres creences no ens deixen veure l’ELLS. Quan prenguem decisions sobre el seu futur, hauríem de procurar fer-ho des de la perspectiva correcta. Això sí que és tot un èxit 😉

Els adolescents han reduït el concepte al nombre de likes i seguidors. És la realitat en la que hi viuen, no passa res, però els calen eines per no deixar-se absorbir per ella. El que em preocupa és que els importi més el fet de ser seguits a la xarxa, que la qualitat del que pengen. Ser diferent es penalitza. Confonen l’èxit amb ser famós. I ser famós amb ser milionari. Per aquesta raó la nostra tasca educativa és fonamental, per equilibrar la balança i mostrar-los altres realitats. No cal jutjar la seva, només donar-los contrast. Tot són llavors, confieu, la majoria creixen si s’adoben amb cura.

Els hi hem de transmetre, des que són ben menuts, que l’èxit és caure i ser capaços d’aixecar-se comprenent per què han caigut. És saber identificar el talent propi i extreure-li el màxim potencial. És ser coherent i honest amb un mateix. No importa el que facin, sino com i des d’on ho facin.

Per això és imprescindible:

  • Tenir l’autoestima vivint a l’àtic, no en el soterrani.
  • Empatitzar amb els altres perquè el ser humà, com deia Aristòtil, és un animal relacional i sense els altres la vida és buida.
  • Ser mares i pares amb èxit, capaços de governar les nostres vides, i no deixar que siguin les circumstàncies qui ens marquin el nord. No hi ha millor lliçó que l’exemple.

Quan els meus fills siguin adults, consideraré que he tingut èxit com a mare si enlloc de dir-me «gràcies per l’educació que ens has donat», em diuen «gràcies perquè sempre, féssim el que féssim, ens hem sentit estimats».

Assoliran l’èxit quan ja no el necessitin per gaudir de la vida.

Foto gentilesa de Piotr Makowski a Unsplash