«Una amiga meva no podia amb la Barbie. La seva filla no podia (viure) sense la Barbie. La rossa de les cames infinites els hi duia missatges diferents. Per la primera representava el model de dona contra el que lluitar, per la segona, una nina de cabellera èlfica amb qui jugar. Però la saviesa d’una mare no coneix límits i la va envoltar, a contra cor, de nines de mides impossibles. La filla és ara una adolescent destinada a fer grans canvis amb la seva creativitat. El món se li ha fet petit, li cal més aire, per això ha decidit desfer-se de tota la col·lecció barbiana. Ara és la mare qui no les vol llençar, perquè en elles veu encara les llargues pestanyes de la seva petita de sis anys. La solució sembla difícil. I ho és pels rovellats cervells adults, però per un de setze anys, la resposta és pura màgia. Abans d’ahir li va regal a la seva mare una joia dins una caixeta de cartró. En obrir-la, una cadeneta fermada amb dos braços de Barbie donant-se les mans, li deien sense una sola paraula com l’estimava».

 

Arrosseguem més pes del que podem carregar, però és tan subtil, que fins que no ens surt gepa no ens adonem. Ens aferrem a creences, records i emocions que van acumulant un pòsit perillós. Tard o d’hora ens ensenyaran les dents i ens donaran una queixalada. Els infants aprenen els nostres patrons de conducta. Aprenen més d’allò que fem, que d’allò que diem. Però anem per parts:

 

  1. Les creences: Una part important les hem rebut per via intravenosa de les generacions que ens han precedit (mares, pares i avis). No les hem qüestionat perquè quan érem criatures les sucàvem en el got de llet sense saber-ho i les vam anar prenent i aprenent. Les seves arrels ens tenen tan agafades que ens és impossible veure que no són nostres. Per exemple, frases de l’estil: «et penses que els diners creixen en els arbres? Qui creus que sóc, la teva criada? Sou uns egoistes, jo ho faig tot per vosaltres i què rebo a canvi? Si m’estimessis em faries més cas». Tot això són creences errònies sobre els diners, l’amor o la comunicació i les relacions amb els fills que ens esclavitzen. Depenem d’elles sense adonar-nos i les donem per vàlides com si fossin veritats absolutes.

 

  1. Els records i les emocions. Si alguna cosa defineix el record és que allò que evoca ja no hi és. Ha deixat d’existir. En el seu lloc només queda el rastre d’una imatge imaginada i l’emoció que ens connecta a ella. En el cas de rememorar una baralla, una discussió o una paraula que ens ha ferit dels fills, cada cop que hi tornem a reviure-ho, estem multiplicant el seu efecte. El pitjor és que ens fa acumular rancúnia i en el moment menys inesperat (fins i tot quan estem gaudint d’una situació de tranquil·litat amb els nostres fills), surten en forma de retrets: «Sí, ara molt bé, però ahir em vas fer enfadar». Els infants és possible que ni tan sols sàpiguen de què els hi parlem perquè ja han oblidat què va passar (ells viuen en el present). Calia perdre energia dues vegades? El que els hi estem ensenyant amb això és que no hi ha segones oportunitats i que la rancúnia és el camí per solucionar un problema. El metge i filòsof David R. Hawkins ens recorda que «Quan renunciem o apartem un sentiment, ens estem alliberant de tots els pensaments associats».

 

Tanmateix també hi ha vivències que ens van fer feliços i poder recordar-les ens engrandeix el cor. El problema ve quan enyorem tant el que van ser els nostres fills, que no gaudim i veiem el que són ara. No oblidem que el record sempre endolceix la realitat. Segur que quan eren petits vam deixar caure en algun moment alguna perla tipus «a veure quan creixen i marxen de casa» o «no puc més, si no s’adorm li dono un valium», però ara ja no recordem tot això. Els hem de deixar espai per a que creixin. En el fons enyorem que no siguin menuts perquè ara ens costa reconèixer-los; no responen a les nostres expectatives, ni fan el que els demanem sense qüestionar-nos. I elles i ells saben que estimem més el que van ser i els hi dol, encara que no ens ho diguin.

 

Hi ha emocions que fan mal que venen provocades per pensaments en bucle que no sabem parar. Bàsicament, com a mares i pares, per dues raons:

  • Ens sentim culpables tant pel que hem fet als nostres fills, com pel que no hem arribat a fer. És impossible saber com s’hauria resolt la situació sense la nostra actuació, però així i tot, tornem una i altra vegada a rememorar-la. Disculpeu el símil, però semblem porquets gaudint del fang brut. I mentre tant ens desviem del camí que ens pot alliberar: Centrar-nos en imaginar solucions per resoldre-ho si torna a passar.
  • Tenim por del futur. A que es traumatitzin perquè un dia els hi vam cridar, a que no trobin feina perquè les notes són un desastre, a que se’ls hi fongui el cervell en un atac de pantalles… Totes aquestes situacions no existeixen encara! Si no les volem, per què hi dediquem ni un segon de la nostra vida a projectar-les? Invertim el temps en imaginar el que Sí volem.

 

Com deixar anar? Prenent consciència del que arrosseguem. No ens podem aprimar si no sabem quan pesem i a partir d’aquí, decidir quants quilos ens volem treure de sobre. Sabeu les aplicacions que porten els mòbils per netejar de tant en tant la brossa? Doncs hem de fer el mateix per a que sota la catifa no quedi porqueria. Què, ens animem a obrir l’aplicació?:

  1. El que sentim passem-ho al cap per poder-ho fer tangible. Dibuixem tres columnes. A la primera escrivim la llista de saquets de sorra que volem llençar (el to de veu neguitós, estar permanentment enfadada, veure només el que no funciona…). No cal un llistat etern, sino concret i realista i sobretot prioritzar.
  2. A la segona, al costat de cada saquet, escriurem per quina situació/emoció ho canviaríem (un to de veu agradable, un estat alegre i relaxat, veure tot el que sí funciona gràcies a mi i als altres…)
  3. I a la tercera hem de passar a l’acció, al com ho farem. Han de ser petites accions, que igual que un videojoc, podem anar canviant a mesura que millorem (perquè ho farem, no tingeu cap dubte) i sentir-nos orgulloses de passar de pantalla (seguint l’exemple anterior: demanar ajuda als meus fills si veuen que pujo el to, esbrinar què em fa enfadar (no qui) per poder canviar-ho…).

 

Escriure ens permet parar, reflexionar i endreçar les emocions. A més el fet d’elaborar un llistat d’accions (que pot ser tan concret com vulguem) ens facilitarà reconèixer si estem avançant i poder corregir el què no funciona. És com tenir un mapa de vida quotidiana que ens diu per on anar. Hem de deixar anar tant pes com puguem; per nosaltres i per les nostres criatures. Aprendran que les emocions que ens danyen són pedres a les butxaques i que només elles i ells tenen la clau per deixar-les en el camí. Sé que no és fàcil, però us puc garantir que és immensament alliberador.

 

Us he de confessar que aquesta ha estat una de les entrades que més m’ha costat escriure. La raó és que m’ha evidenciat tot el que encara em queda per deixar anar. Gràcies a totes les persones que sou a l’altra banda, per donar-me l’oportunitat de reconèixer els meu propis saquets i poder buidar-los.

 

 

Foto gentilesa de Karim Manjra a Unsplash